L’Ateneu Barcelonès és una associació que treballa des de fa més de cent cinquanta anys qüestions socials i culturals amb la voluntat d’esdevenir un dels principals centres de debat intel·lectual. Amb l’objectiu d’impulsar el diàleg obert, transversal i constructiu amb la societat civil, ahir 14 de maig es va realitzar una conferència en format taula rodona sobre la gestió de l’Aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Les ponències i presentacions van despertar molt interès, atès que la sala d’actes Oriol Bohigas, amb un aforament de 170 persones, va quedar gairebé plena.

El Debat el va moderar Santiago Vilanova, ponent de la secció d’Ecologia i Recursos Naturals de l’Ateneu Barcelonès, a qui agraïm la realització de l’acte. Van intervenir Joan Gaya, enginyer i estudiós de la gestió de l’aigua; Juan Martínez, president de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa; Maria Campuzano, portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Miriam Planas, portaveu d’Aigua és Vida i del Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica. També vam comptar amb una fila zero amb candidatures de grups polítics de la ciutat de Barcelona i representants sindicals. Biel Figueras per JxCat, Eloi Badia de Barcelona en Comú, Marc Cerdà de la CUP Capgirem BCN, Rosa Suriñach d’ERC i Carlos del Barrio de CCOO. UGT es va excusar per un problema d’agendes.

Impotència, inhibició, participació reactiva i iniciativa política

Joan Gaya va exposar i sintetitzar aquesta relació en 4 etapes: Impotència, inhibició, participació reactiva i iniciativa política. A continuació s’expliquen.

Davant la baixa capacitat política i econòmica de l’Ajuntament durant el segle XIX, aquest adquireix una actitud d’impotència davant la gestió de l’aigua. Això permet a la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB = AGBAR) adquirir-ne la gestió, qui va lidiar amb les necessitats hídriques del creixement urbanístic, absorbint les petites empreses del sector.

Amb les competències municipals adquirides el 1924 s’obria la porta a la possibilitat de municipalitzar el servei, però per inhibició política i interessos econòmics no va ser així. L’Ajuntament considerava que l’aigua no era un problema seu, inclús en períodes de sequeres, amb problemes d’higiene i tractant grans concessions d’abastament d’aigua potable que feia SGAB sense contractes

La tercera etapa és la de participació reactiva, on l’Ajuntament, davant problemes de qualitat i quantitat d’aigua, opta pel transvasament d’aigua del Ter. L’alcalde Porcioles va fer seu el problema i intervé municipalment en la qüestió, això sí, amb una forta influència per part d’AGBAR. Així, Barcelona adquiria drets d’aigua, mentre SGAB buscava acords, acabant per adquirir la distribució de l’aigua però sense firmar cap contracte.

Barcelona va partir una altra oportunitat perduda de municipalització: El 1978 SGAB va entrar en fallida i va ser rescatada des de l’administració. Es va decidir delegar la competència d’aigua a l’AMB i crear així el servei metropolità d’abastament en alta. Respecte la distribució en baixa, es garantia a SGAB caudals però no s’entrava a definir la regulació del servei.

En la història de la gestió de l’aigua a Barcelona només hi ha hagut dos moments on l’Ajuntament de Barcelona ha tingut iniciativa política de controlar el servei de l’aigua i parar els peus als interessos privats d’AGBAR: quan Porcioles va mantenir que l’aigua transvasada del Ter havia d’estar a nom de l’Ajuntament de Barcelona i no d’una empresa privada; i el 2016 amb la decisió d’acceptar la sentència del TSJC que anul·la l’actual empresa mixta de gestió de l’aigua en baixa.

Els interessos públics i privats al llarg dels anys han configurat l’actual escenari hídric. Avui en dia, ens trobem en una etapa d’iniciativa política on volem recuperar el control del servei. No podem desoir la història, que ens permet comprendre, recordar i aprendre.

La Taula de l’Aigua de Terrassa: un moviment de construcció social

Juan Martínez considera que la proposta de la Taula de l’Aigua de Terrassa de construcció de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa evidencia la transformació d’un moviment de protesta a un moviment de construcció social. La Taula de l’Aigua de Terrassa ens recorda que sense apoderament ciutadà és impossible revertir situacions com les relatades per Gaya a la capital de país.

A Terrassa, l’enxarxament social ha estat fonamental. La municipalització de l’aigua va ser prioritària pels moviments socials de la ciutat. La força ciutadana és qui va impulsar la lluita i qui va portar unes propostes consensuades a l’administració. La feina feta demostra que els municipis són espais de construcció on es poden donar noves formes de fer política, no sols des de la institució.

Un cop recuperada la gestió per acord del ple municipal, la prioritat ha estat construir l’OAT: l’espai on la ciutadania pot participar de la gestió. Aquest es construeix a partir de tres conceptes fonamentals: autonomia, espai de treball, i de construcció de propostes des de la participació i concertació entre les parts. Així, l’OAT és l’eina que permet transformar la governança de la ciutat.

Actualment, l’OAT està definint els seus límits, apostant per una fórmula de col·laboració amb la institució però que desborda la normativa actual municipal. És un gran repte democràtic. L’OAT s’estructura en tres taules: la taula recerca, la taula educació i la xarxa ciutadana. Totes elles pretenen aprofundir en la Nova Cultura de l’Aigua i fer de la gestió pública una gestió pel bé comú.

La garantia del Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament només és possible amb una gestió pública i democràtica

Maria Campuzano va detallar com el model de gestió de l’aigua a L’AMB afecta a les famílies en situació de vulnerabilitat i en règim de pobresa energètica, partint de la base que els subministraments bàsics repercuteixen a la vida de tots i totes.

Segons l’APE, Agbar vulnera el dret humà a l’aigua amb una gestió basada en talls, endeutaments, instruments opacs i campanyes publicitàries que condueixen a l’engany.

A diferència del que ens vol fer creure, Agbar no és una empresa responsable. Entre 2008 i 2015, la factura pujava un 61% a l’AMB, mentre es tallava l’aigua a més de 75.000 famílies a la ciutat de Barcelona. Si bé és cert que a partir de 2016 Agbar declara zero talls a famílies en situació de vulnerabilitat, això no és per voluntat de l’empresa. És gràcies la societat civil organitzada que va impulsar una ILP amb la voluntat de fer il·legal els talls de subministraments en famílies en situació de vulnerabilitat: l’aprovada llei 24/2015.

Avui dia, però, el DHAS encara no es garanteix. Els beneficis d’Agbar fan que el servei sigui poc assequible. L’APE veu com els endeutaments de les famílies no paren de créixer. Actualment el deute a l’AMB és de més de 18 milions d’euros.

Si comparem l’endeutament d’AGBAR amb d’altres operadors públics, veiem que el de l’operador privat és del doble. A l’hora, les ajudes que ofereix en forma de tarifa social és la menys garantista comparada amb les dels operadors públics. També és necessari destapar l’engany que suposa el Fons de Solidaritat d’Agbar: Un mecanisme que no es difon, molt restrictiu a l’hora d’acollir-se a ell i que prové dels beneficis de l’empresa apujant tarifa. No seria més raonable baixar tarifa i evitar que les famílies hagin de buscar ajudes?

Per últim, la Maria va explicar com l’empresa utilitza mitjans repressius i judicials quan l’APE es mobilitza i demana la condonació dels deutes. En una de les darreres accions on es va aconseguir la condonació que es demanava, com a càstig, AGBAR va denunciar a tres membres de l’APE. Per tot plegat, l’APE creu que l’única via per acabar amb la pobresa energètica i poder garantir el DHAS és via gestió pública i amb control i participació ciutadana.

Els atacs d’Agbar a la democràcia no s’entenen sense considerar els seus beneficis

Miriam Planas ens va recordar que, mentre es pujava en un 60% la tarifa de l’aigua, els beneficis anuals (de mitjana) volten els 34 milions d’euros. A més a més, aquests beneficis són un 60% per sobre del que establia el pla econòmic que justifica les tarifes que estem pagant. A l’hora, la gestió opaca dels comptadors els hi reporta 30 milions anuals i es desconeix el volum de beneficis que es generen a través el mercat secundari de subcontractacions a les empreses del grup Agbar. Tampoc no es coneixen els beneficis que es feien abans de 2012.

Partint d’aquest punt de desinformació, Aigua és Vida demana aquestes dades mitjançant la llei de transparència de la Generalitat. AGBAR s’hi oposa i actua com a soci privat negant l’accés a la informació i querellant-se en contra, inclús, de l’administració, que, en teoria, també participa de la gestió de l’actual empresa mixta (que ens recorda que es troba als tribunals perquè en el procés de creació es va adjudicar a dit la part privada i amb una incorrecta valoració d’actius) .

També han patit altres atacs: fins a 16 recursos judicials en contra d’una consulta ciutadana a la ciutat de Barcelona que volia conèixer l’opinió de la ciutadania vers la gestió de l’aigua. I no només això, sinó també una enorme campanya publicitària, manipulació de moviments socials i infiltració de detectius privats en les reunions del MAPiD.

És per tot això que el moviment per l’aigua de l’AMB creu més que mai que el repte actual és re-apropiar-se del govern de l’aigua a l’AMB. El moviment reclama que l’administració esdevingui un regulador i garanteixi el servei públic, s’assumeixi una gestió pública que garanteixi el DHAS, formuli una política hídrica que tingui en compte els reptes actuals ecosistèmics i permeti el control ciutadà via la creació d’Observatori Metropolità de l’Aigua.

La remunicipalització de l’aigua és possible. I ara més que mai -davant unes eleccions municipals i a l’espera de la sentència del suprem que pot anul·lar la creació de la mixta- és el moment de fer-ho.

Respostes des de la fila zero

Un cop acabades les ponències, la fila zero va opinar. Figueras, del PDeCAT BCN, es va mostrar contrari a totes les ponències, posant en dubte que una gestió pública garanteixi una millor qualitat del servei i mostrant preocupació pels costos que pugui suposar la remunicipalització. Badia, de BCN en Comú, rebat que el cost de la remunicipalització ja el coneixem, que surt favorable per l’administració. El model públic pot garantir un preu més baix, una gestió més transparent i de qualitat. Cerdà, de la CUP Capgirem BCN, es mostra d’acord amb Badia i afegeix que el context actual d’emergència climàtica fa que la recuperació del bé comú que és l’aigua no només sigui de sentit comú, sinó també imprescindible per garantir drets. Suriñach, d’ERC BCN, referma el compromís del partit amb la remunicipalització, prioritzant un procés de transició amb garanties. Del Barrio, de CCOO, va justificar, per al·lusions, la participació del sindicat en el Consell Assessor de Participació, Transparència i Acció Social. Segons Del Barrio participar del consell no contradiu vetllar pels drets laborals ni estar compromeses amb els serveis públics.

A continuació es va obrir el debat amb la resta de persones assistents, les quals van rebatre algunes afirmacions de les ponències, files zeros, i van introduir aspectes interessants al debat tals com la lloança i necessitat d’incloure les persones treballadores en tot el procés de remunicipalització, lloança a la feina feta pel MAPiD a l’AMB, la necessitat urgent d’abordar la pobresa energètica i la necessària voluntat política d’assumir la remunicipalització sabent que té garanties.