Font: EcoDiari

El biòleg i expert en planificació hidràulica, Gabriel Borràs, defensa que la culpa, en els aiguats recents, no és dels arbres i que cal renaturalitzar els rius

Podem reformular la pregunta d’una altra manera: hem perdut la noció del risc? En el cas dels aiguats de la Val d’Aran i dels Pallars és evident que sí, tot i que els efectes de les inundacions dels anys 1982 i 1963 són encara en la memòria de la nostra generació. Però, tots sabem que la memòria és selectiva i, també, que la noció del risc desapareix quan cada dia agafem el nostre cotxe per desplaçar-nos: tenim una probabilitat molt més elevada de morir-nos d’un accident de cotxe que d’un aiguat.

Ja és ben bé veritat, però, la dita popular “se’n recorda de Santa Bàrbara quan plou”; però, també, és ben veritat aquella altra de “al riu no hi facis el niu”. I és que el que ha passat aquests dies té molt a veure amb la pèrdua de noció del risc i amb certa supèrbia humana: creure’ns que l’aigua la podem fer passar per on volem nosaltres que passi. I això, estimats lectors, no funciona així.

Hem cregut, durant decennis, que les defenses sòlides fetes a base de formigó i escullera de pedra ens salvarien de la força de l’aigua; que l’ocupació de l’espai fluvial per tota mena d’infraestructures viàries, ferroviàries i de serveis (aigua, gas, oleoductes, energia) tot i aprofitant els espais de domini públic dels rius, ens estalviaria expropiacions; que l’establiment de polígons industrials i comercials eren totalment compatibles amb les riberes. Hem cregut en aquesta nostra supèrbia fins que un dia el riu decideix passar les escriptures i tornar a recuperar el que és seu: milers de metres cúbics d’aigua barrejats amb milers de tones de material sòlid (pedres, roques, sorres) descendint a velocitat vertiginosa des dels 3.000 o 2.500 metres d’alçada, lliscant sobre vessants abruptes amb el 60 o el 70% de desnivell i que, en arribar a les planes de les valls –ocupades per les nostres construccions– salten del llit del riu i ocupen la plana fluvial que durant milers i milers d’anys ha anat configurant.

A Europa, des de fa anys, estan renaturalitzant les lleres dels rius, desfent proteccions per tornar a recuperar meandres, construint basses pulmó enlloc d’enfaixar i empetitir el riu.

No s’hi val a dir que la culpa és dels arbres que obstaculitzen els ulls dels ponts; la culpa és de la supèrbia que ens encega i, per què no dir-ho, l’obsessió per guanyar avui cinc euros encara que demà n’haguem de perdre vint mil. Per tant, la solució no és fer una neteja ètnica del bosc de ribera, sinó ser més intel·ligents i adaptar-nos millor al medi que ens envolta.