La tendència neoliberal cap a la privatització de tots els serveis, inclosos pilars de l’estat del benestar com educació i sanitat, però també subministraments bàsics com l’aigua i l’energia, permet a l’empresa privada l’aplicació d’un criteri propi en la gestió d’aquests serveis. Aquest criteri incorpora principis com la cerca constant de beneficis creixents i el repartiment d’aquests beneficis entre accionistes, aliens a la pròpia activitat econòmica i als conflictes i necessitats que l’envolten. El model de gestió privada no manifesta una especial atenció als criteris de justícia social ni d’equilibri ambiental. Lluny de la naturalesa pròpia d’un servei públic, està dissenyat per ser rentable, com si es tractés d’un negoci i no de drets reconeguts, bens públics i serveis fonamentals.

En mercats captius com el de l’aigua, o oligopòlics com el de l’energia, les teories del lliure mercat no es realitzen. Els subministradors privats, lliures de competència real, estan en condició d’intervenir el mercat per aconseguir el principal objectiu: maximitzar el benefici. El benefici és la diferència entre ingressos i despeses. Per augmentar el benefici es pot be reduir les despeses o be augmentar els ingressos. La reducció de despeses es produeix mitjançant reduccions en personal, en salaris i en inversions, i tenen com a conseqüència el deteriorament de la qualitat del servei prestat. L’augment dels ingressos s’aconsegueix via augment de preus, fins a trobar aquell que optimitza els ingressos. El preu corresponent és el que fa màxim el valor de multiplicar el preu de cada unitat venuda pel nombre de unitats venudes, calcul que no té en compte si tothom n’ha pogut comprar. En aquesta situació de ‘no lliure’ mercat, s’arriba a un preu que queda per sobre de la capacitat de les llars amb rendes baixes. A mesura que el model es consolida, n’afloren les conseqüències. Avui podem veure com el model és implacable amb les classes vulnerables, la defensa de les quals només li reporta cert maquillatge estètic. El model funciona, perquè aconsegueix els objectius d’augment de beneficis i de repartiment concentrat d’aquest. El problema és que assegurar uns serveis bàsics a tota la població no forma part dels objectius del model.

Però no pot ser tot dolent. Com s’ha apuntat, el model tendeix a la maximització dels beneficis de l’empresa que gestiona el servei. Aquests beneficis assoleixen xifres astronòmiques i es reparteixen entre els accionistes, que obtenen rendes de inversió. Darrere de les empreses subministradores d’aigua i energia hi han bancs, fons d’inversió i grans capitals que pertanyen als estrats més acabalats de la societat global. No estem davant d’un model que lluiti contra la desigualtat, sinó que més aviat la promou obertament. D’aquesta manera, es normalitza una distribució dels bens i dels serveis públics que serveix per profunditzar en les ja greus desigualtats socials i econòmiques que pateix la nostra societat.

El resultat d’aquest model suposa una transferència de riquesa des de baix cap a dalt, en sentit invers al desitjat. Mentre les empreses concessionàries augmenten els seus beneficis arran dels contractes obtinguts, les persones, totes, han de fer més esforços per gaudir de bens i serveis indispensables i les més pobres en queden excloses.

El fet de que aquesta distribució tan desigual de riquesa derivi de la gestió d’un bé que és de tots, també dels no accionistes, posa de manifest cóm hem perdut sobirania ‘externalitzant’ la gestió de l’aigua. Realment, la gestió de l’aigua s’ha privatitzat; el que s’ha externalitzat és el poder de decisió.

La ciutadania reclama un model que apliqui els criteris d’equilibri ambiental i de justícia social,  assegurant uns mínims de benestar universal en l’àmbit dels subministraments bàsics com l’aigua i l’energia. Un model que supediti el benefici d’inversors, que aporten finançament amb finalitats rendistes, a la consecució d’uns objectius de qualitat i universalitat.

Aquesta forma d’apropiació privada d’allò públic és només possible gràcies a la complicitat de les institucions públiques, veritables responsables de gestionar i garantir aquests drets. Les administracions han de ser conscients que tenen les eines per garantir aquests serveis i les han d’utilitzar per tal que la societat sigui la primera beneficiada de la gestió d’un bé públic.

Autor: Lluís Camps, membre d’Aigua és Vida