Les flames van tornar ahir dimarts a la matinada a un dels assentaments barraquistes més grans de Huelva, el situat al costat del polígon industrial San Jorge de Palos de la Frontera i que acull prop d’un miler de persones. La voracitat del foc, que es va propagar ràpidament pels infrahabitatges de plàstic i cartró per causes que ahir s’investigaven, va destrossar 67 barraques i va obligar a desallotjar uns 200 immigrants sense que es produïssin danys personals.

L’incendi torna a posar sobre la taula la precarietat d’uns nuclis habitacionals convertits en permanents al llarg dels últims 20 anys i als quals les administracions no donen solució. Ni tan sols, denuncien les oenagés, quan la situació de misèria s’agreuja en plena crisi sanitària a compte del coronavirus per la falta de mitjans de protecció o higiene.

Dificultat d’higiene

Les recomanacions d’higiene constant i manteniment escrupolós de les distàncies interpersonals sonen a una broma a la vintena d’assentaments que envolten els camps agrícoles. Sense sanejaments ni punts d’aigua, i sense que molts no puguin treballar, ja que no poden desplaçar-se tret de caminant o en bici, l’alerta sanitària afegeix més misèria a unes condicions de vida ja precàries. «És un miracle que no s’hagin encomanat encara, perquè seria una catàstrofe en aquestes condicions», apunten les associacions i oenagés, que s’han mobilitzat per mirar d’obtenir mascaretes i guants i no descarten que hi hagi hagut algun encomanat asimptomàtic.

«Ens necessitem sans i vius, i mirem de mantenir les mesures de precaució com podem», matisa el Lamine, un dels immigrants. I amb dignitat, insisteixen que mantenen el confinament a l’interior de les barraques «igual que qualsevol a casa seva».

El Col·lectiu de Treballadors Africans, creat a finals de l’any passat per posar el focus sobre les situacions que pateixen els més de mil immigrants temporers, denuncia que malgrat ser autèntics pobles permanents de cartró i plàstic, «administrativament no existeixen», explica Antonio Abad, un dels fundadors de l’associació.

Ni recollida d’escombraries ni aigua

No compten amb un sistema de gestió de residus o escombraries, que s’acumulen en qualsevol lloc. I tampoc tenen punts d’aigua, vitals quan una de les mesures per prevenir el coronavirus és rentar-se les mans contínuament i desinfectar objectes personals, recipients i altres estris. «Falta un pla de seguretat per prevenir l’expansió del virus per les administracions», retreu. Després de l’incendi d’ahir, entitats i partits polítics reclamen que es reallotgi aquests immigrants en pavellons esportius o infraestructures educatives per garantir-los un sostre.

Després de moltes instàncies i escrits als ajuntaments, l’Associació de Nous Ciutadans per la Interculturalitat (Asnuci) va aconseguir que el consistori de Lepe cedís un camió cisterna per portar aigua als seus nuclis barraquistes, tot i que amb personal de les mateixes oenagés.

Alineats en fila amb els seus múltiples bidons, els immigrants els omplen diàriament per poder rentar-se les mans, cuinar i dutxar-se. Les dues dutxes i lavabos de la seu de l’associació ja resultaven insuficients, explica Ana Mateos, i per això han hagut de llogar dos mòduls de lavabos, que han disposat en una nau on projecten aixecar, quan tinguin més mitjans, un alberg per a temporers.

«Els posen per a qualsevol fira, però no ho poden fer als assentaments», protesta. L’entitat ha tancat el saló de descans, on es reunien a veure la tele o aprofitar el wifi, perquè era inviable l’acumulació de persones, i els immigrants han de recórrer als voluntaris per trobar un endoll on recarregar els mòbils. I empreses de la zona i la Diputació han facilitat conserves i pa per repartir 1.800 lots d’aliments.

Les seves peticions han arribat a ajuntaments, la Diputació, la Junta d’Andalusia i el Govern central, però tots, diuen, es passen la pilota al·legant falta de competències. «Alguns fins i tot diuen que no els poden atendre perquè això atrauria immigrants d’altres assentaments», lamenta Alba Rudolph, treballadora social a Lepe, «però no hi ha efecte crida a dignificar la vida de les persones».