“Amb l’aigua privatitzada i mercantilitzada, podríem trobar-nos -com ja va passar en la darrera sequera- que es tanquin fonts i brolladors públics per estalviar, mentre funcionen a tot drap centenars de piscines particulars”

Font: Diari de Girona

Autor: Jordi Vilamitjana

Segons la UNESCO, avui és el Dia de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament (Resolució de 2 de novembre de 2001). Enguany el tema és “Ciència per a la Cooperació aigua: l’intercanvi de coneixements, dades i informació”. La directora general de la UNESCO, Irina Bokova, assenyala en el seu missatge d’avui: “Els recursos hídrics no entenen de fronteres. Per tant, la cooperació ha d’estar presidida per un esperit de solidaritat. Junts, podem aprofitar tot el potencial de l’aigua per enfortir la dignitat humana i construir un futur millor per a tots. Aquest és avui el missatge de la UNESCO”.

Hom diria que aquest missatge de les més altes instàncies de l’ONU acusa directament l’alcalde de Salt de tancar fonts del carrer perquè no en pugui fer ús (“mal ús”, dirà ell) la gent necessitada. Com és sabut, a Salt, i a Girona també, hi ha un bon nombre de pisos que tenen l’aigua tallada. En aquestes circumstàncies, l’aigua de les fonts públiques és imprescindible per garantir una vida digna (beure, cuinar, rentar, dutxar-se…).Dissortadament, ja sabem que les autoritats hi entenen poc de dignitat. Si recorden, el primer que van intentar en l’ocupació del bloc de Salt va ser tallar l’aigua de l’edifici, incloent-hi una esperpèntica cimentada de la boca d’aigua de la zona per tal que ningú no l’obrís. Com en els setges, vaja.

De fet, en la història contemporània de Girona, a propòsit de l’aigua, la vida dels barraquistes de Monjuïc i Torre Gironella, que la burgesia gironina ha dibuixat tan caricaturescament, ha estat molt dura, terriblement dura. Entre 1950 i 1980, milers de nous gironins arribats d’arreu d’Espanya a la recerca de feina i vida digna, es van veure ubicats, si us plau per força, en els terrenys militars dels pujols que envolten Girona. Van construir-hi barraques amb llaunes, fustes i elements de deixalleria. Durant dècades van viure-hi sense llum i sense aigua. Justament, el record dels burgesos se centra encara avui en els homes i les dones amb tota mena de recipients baixant a les fonts de la ciutat a proveir-se d’aigua i pujant carregats cap amunt; en la imatge de moltes dones rentant la roba al riu. Aquesta imatge de la història de Girona, una història d’aigua evidentment, mai no hauria de desaparèixer de la memòria col·lectiva.

Així doncs, la primera reflexió de l’aigua ha de ser avui de tipus social: com a dret fonamental, tots els ciutadans de Girona i de Salt, siguin legals o il·legals, puguin pagar-la o no, han de tenir accés a l’aigua potable. L’aigua és absolutament imprescindible per als éssers humans i cal exigir de les administracions que en garanteixin l’abastiment absolutament a tothom, deixant a part criteris mercantilistes i sectaris. La solidaritat de l’aigua no s’ha d’entendre com una acció de caritat sinó com un acte de justícia.

Hi ha altres aspectes de l’aigua a Girona que també s’han de considerar avui com a motiu de reflexió. Fonamentalment, per la importància que poden tenir en la vida present i futura de tots els gironins i gironines. És ben conegut que la ciutat té quatre rius, una sèquia i innombrables torrents i rieres. No és menys coneguda la vocació històrica de les autoritats de “tocar” els cabals i recorregut dels rius: desviament i canalització (claveguerització?) del Güell; transvasament del Ter cap a Barcelona; assecament dels aqüífers de Pompeu Fabra-Maragall, del Parc Central, del carrer Bonastruc de Porta…, del Galligants amb la variant de Sant Daniel… Potinejar la natura, no tenir cura del medi ambient i del medi natural, ens pot sortir molt car. Ara per ara, els recursos hídrics són suficients i hi ha aigua per a tothom, però, de no fer bé les coses, ens podem trobar bevent els nostres pixats processats per la depuradora.

Per acabar, tornant al tema de reflexió del dia (“la solidaritat de l’aigua”), cal fer notar que, tal i com estan les coses (¿recorden la Cia d’Aigües plantejant-se apujar el preu del m3 perquè la gent, conscient del malbaratament, en consumia menys i no feien prou negoci?), Girona és terreny adobat per a les injustícies. Amb l’aigua privatitzada i mercantilitzada, podríem trobar-nos -com ja va passar en la darrera sequera- que es tanquin fonts i brolladors públics per estalviar, mentre funcionen a tot drap centenars de piscines particulars.