A principis del mes de desembre de l’any 2000, les anàlisis realitzades a l’aigua subministrada a la població de Torelló van detectar la presència de tricloretilè i percloretilè, dos compostos tòxics i cancerígens, en concentracions superiors a les màximes permissibles. Poc després, foren trobats els dissolvents contaminants, al pou de captació d’aigua potable de la zona esportiva, i foren descoberts en grans concentracions en els pous de dues empreses del polígon Puigbacó: Covit, SA i VEM de Tapas Metálicas, SA, que utilitzaven aquests dissolvents en els seus processos industrials.

Ambdues empreses van ser denunciades davant dels tribunals per l’Ajuntament de Torelló i l’Agència Catalana de l’Aigua, així com pel Grup de Defensa del Ter.

En un procés que podríem qualificar d’indignant, i que deixa en evidència l’ínfima qualitat de la justícia del país, aquest atemptat contra el medi ambient i contra la salut pública encara no ha entrat a judici, quinze llargs anys després dels fets.

La contractació per part de les empreses d’un influent bufet d’advocats de Madrid, en mans d’ex-jutges de l’Audiència Nacional, ha suposat un rosari de recursos i reclamacions que han aconseguit l’eternització del procés i diversos intents d’arxivar la causa sense judici. Només la pressió del Grup de Defensa de Ter farà que quinze anys més tard aquest cas potser arribi a ser jutjat.

L’Audiència Provincial de Barcelona, que porta el cas, va fixar el judici per aquest juliol. Altre cop, però, la defensa ha sol·licitat -i aconseguit- un nou ajornament fins al desembre.

És bo aclarir que com a conseqüència d’aquest judici no perilla cap lloc de treball, ja que la responsabilitat (civil i penal) recau en els dirigents de l’empresa d’aleshores, l’any 2000. Des de llavors la propietat i la gestió de l’empresa han canviat de mans, ja que ara pertany a un fons d’inversió. Els acusats són tres exdirigents de les empreses. Cal esmentar que l’antic director i principal acusat va morir anys ha.

El que sí que hi ha en joc és que:

“Atemptar contra la salut pública no pot quedar impune”.

Durant els anys 2000 i 2001 està provat que a les aixetes de les cases de Torelló es va detectar la presència de tri i percloretilè, fins a superar el límit legal permès per a la salut i es va procedir a la clausura del pou de la zona esportiva.

“Volem recuperar l’aigua de Torelló”.

Des d’aleshores els anys de sequera han estat un calvari per a l’aprovisionament d’aigua a Torelló, amb dos dels seus tres pous contaminats a causa del percloretilè.

“Ens hem empobrit”.

Durant aquests anys s’ha intentat, en va, de descontaminar l’aqüífer, amb costos públics. En els seus escrits d’acusació, l’Agència Catalana de l’Aigua i l’Ajuntament reclamen més d’un milió d’euros per aquests conceptes, en una estimació de costos feta, al nostre entendre, molt per sota de les despeses reals.

Aquesta situació ha derivat en la necessitat d’assegurar les fonts d’aprovisionament i ha estat un dels justificants de la construcció d’una nova potabilizadora que capta aigua del Ter. Precisament, el consorci Aigües d’Osona (Consell Comarcal d’Osona més iniciativa privada) acaba de fer públic que la nova planta potabilitzadora d’Osona nord, situada a Torelló, ja està llesta per entrar en funcionament, amb uns costos de pràcticament 9 milions d’euros. Costos que han estat assumits per diferents estaments de l’administració, o sia, en darrera instància pels ciutadans, inclosos en el preu de l’aigua.

Els fets presumptament provocats per Covit, SA i VEM de Tapas Metálicas, SA representen l’exemple clar d’empreses que no internalitzen tots els costos. Una vegada més els costos mediambientals d’una activitat lucrativa privada són carregats al diner públic.
Ens trobem davant d’un problema ambiental que afecta la salut de les persones, però també d’un problema cultural i socioeconòmic.

Sergi Solà i Jesús Soler

Publicat a El 9 Nou