Autor: Sergi Solà, memebre del Grup de Defensa del Ter

La proposta de la multinacional canadenca R2Energy (a través de la filial espanyola Montero Energy Corporation, SL) de dur a terme prospeccions per extreure gas amb la tècnica de fractura hidràulica de dues grans zones de Catalunya (que afecten sobretot a Osona i la Segarra) són, com a mínim, per reflexionar.

Fins fa pocs anys, les multinacionals del sector dels hidrocarburs s’havien centrat en l’extracció de gas i petroli de jaciments convencionals ubicats en països exportadors de petroli. La tècnica consistia en punxar una bossa o jaciment on es troba acumulat el gas i/o el petroli i fer-lo pujar a la superfície. L’abundància d’aquest tipus de petroli s’està acabant.

Cal tenir en compte com el nostre model energètic és clarament deficitari (importem prop del 80% de l’energia primària que consumim) i que gravita sobre energies fòssils, de les que no disposem i són cada cop més escasses a nivell global. És a dir, que com a plantejament de partida, el nostre model no és gens racional. Seguir així comporta presents i futures tensions sobre el preu i conflictes arreu per garantir-nos l’aprovisionament.

Una societat encarada al futur ha de plantejar-se moltes coses a partir d’aquesta qüestió. El sentit comú ens indica que convé fer un gir vers energies realment netes i disponibles, com les renovables, i tendir a una reducció del consum energètic. Això significa fer una transició energètica en aquest sentit a tots els nivells. En l’àmbit productiu (tant industrial com agrícola i ramader); en els sistemes de transport i distribució; en els estils de vida (orientats al consum i al benestar material)… En resum, plantejar-nos com podem satisfer les nostres necessitats amb el mínim de consum energètic possible. La qüestió no passa només per millores en l’eficiència i la innovació tecnològica, que també, sinó necessàriament per una reducció de la demanda i una democratització i diversificació de les fonts d’energia.

No obstant la potència de les multinacionals del sector dels hidrocarburs, amb interessos evidents i amb ganes de mantenir el seu oligopoli, són un agent de decidida resistència a aquesta transició. La seva aposta passa per explotar el què s’anomenen les energies fòssils no convencionals. És a dir, de baix rendiment energètic i costosa extracció, però tècnicament possible. En aquest context és on apareix la fractura hidràulica (o fracking). Una tècnica viable, només, si l’administració actua amb complicitat i passant per alt el compliment de criteris bàsics de protecció del medi ambient (especialment dels aqüífers) i de la salut de les persones. Així ha estat en el cas dels Estats Units des del passat govern de George Bush i més recentment en alguns països europeus. La conflictivitat d’aquesta tècnica ha generat enrenou arreu i diferents estats dins dels Estats Units han aplicat moratòries prohibint-ne el seu ús i països com França o Bulgària.

Aquesta tècnica consisteix en un sistema de pous de perforació a molta profunditat fins als estrats sedimentaris de margues o pissarres. En aquest tipus de roca, que té una permeabilitat molt baixa, el gas s’hi pot trobar distribuït en petits porus o bombolles, no connectades entre si. Per aconseguir reunir el gas i que flueixi cap a la superfície es fan una sèrie de detonacions explosives que provoquen petites fractures a la roca per les quals s’injecten, per etapes, milers de tones d’aigua a molta alta pressió, barrejada amb sorra i additius químics. Cada sistema de sis pous o plataforma (amb una vida útil d’uns quatre o cinc anys) utilitza entre 54.000 m3 i 174.000 m3 d’aigua per cada operació de fractura i entre 1.000m3 i 3.500 m3 de substàncies químiques que en gran part resten al subsòl on poden ocasionar perjudicis irreversibles pel medi, els aqüífers i la salut de les persones. D’aquests pous en cal obrir de nous constantment per anar esprement el gas del subsòl i suposen moure milers de camions amunt i avall amb químics i residus tòxics, que no sé sap com gestionar.

Aquesta realitat ens truca a la porta de casa, i el primer permís sol·licitat per prospeccionar i testar aquesta tècnica a Catalunya afecta sobretot dues zones: Osona i la Segarra. Cal tenir en compte que l’atorgament d’aquest permís, de sis anys de durada, comporta que en aquest temps (si s’obtenen bons resultats en les fases preliminars) es duguin a terme tasques de simulació i testos de viabilitat de l’extracció per fractura hidràulica (és a dir que ja s’aplicarà aquesta tècnica).

És a dir, que una amenaça greu per a la salut de les persones i el medi ambient plana per casa nostra. En el cas d’Osona pot suposar l’estocada final i irreversible a la contaminació de l’aire, la terra i sobretot l’aigua dels aqüífers (ja prou malmesa pels purins). En qualsevol cas tenint en compte tots els riscos desproporcionats que suposa el fracking convindria aplicar el principi de prudència i prohibir aquesta tècnica que ha generat conflictivitat arreu.

En canvi si ens seguim comportant com addictes al petroli i fent el joc als interessos de les grans petrolieres (addictes als seus beneficis), l’aposta és el fracking.

Molt em temo que pròximament sentirem a dir bondats per part de sectors econòmics i governamentals sobre la fractura hidràulica del subsòl i del gas. I que es tracta d’una aposta de futur per incrementar la sobirania energètica del país; tot i oferir rendiments energètics marginals i lligar-nos als interessos de les multinacionals del sector.

Però cada passa per consolidar la dependència respecte les energies fòssils ens allunya al mateix temps de la transició cap al desenvolupament de les energies renovables. Diu un proverbi xinès que “si volem sortir del pou, el primer que cal fer es deixar de cavar”; i afegeixo: i no subvencionar les pales per excavar. I si ens arremanguem per sortir del pou?