No és tan difícil calcular quant costa portar l’aigua fins a cada domicili o a cada empresa productiva i després distribuir-la segons les necessitats i el profit de cadascú. Sobretot perquè produir aigua únicament és qüestió de recollir la pluja o d’extreure-la des de l’interior de la terra, i repartir-la. ¿Fàcil? Tant com que a partir del dret d’accés a aquest bé comú s’han creat malles d’interessos particulars i empresarials disfressats d’interès general amb una capacitat d’imposar la voluntat del polític de torn com poques altres a Espanya. Diumenge es reproduiran aquests interessos en no poques votacions, segons quina conca regui cada demarcació electoral.

A Catalunya anem al davant uns quants anys, que no és sempre cap a millor. Hem convertit l’aigua en un bé escàs –malgrat estar-ne ben proveïts– en una inversió que cotitza a la borsa espanyola i francesa. Va començar l’antiga Agbar, concebuda per Ricard Fornesa des de La Caixa. Va tenir la contestació ciutadana (¿ningú recorda la protesta contra el rebut de l’aigua dels 90?). Els que ara denuncien el domini absolut de l’aigua dels catalans per 50 anys i a preu fix, tal com va acordar, múrriament, el Govern de Mas, són els mateixos de fa dècades. ¿No ho entenen?