Davant la sequera: Nova Cultura de l’Aigua.

Cal gestionar la demanda i preservar els ecosistemes fluvials.

Cal implementar mesures d’estalvi, reutilització d’aigües regenerades i aprofitament d’aigües grises i pluvials.

El clima mediterrani i l’emergència climàtica són una restricció al creixement il·limitat de la producció agrícola i ramadera, la indústria i les promocions urbanístiques, els grans consumidors d’aigua.

El passat 25 de novembre l’Agència Catalana de l’Aigua va declarar l’alerta hidrològica al Sistema Ter Llobregat i se suma a la Conca de la Muga. Amb l’entrada en alerta per sequera del Sistema Ter-Llobregat sumen 515 els municipis de 27 comarques que representen una població de gairebé 6,7 milions d’habitants. Amb data del 14/12/22, els embassaments de les Conques Internes de Catalunya han baixat fins al 32%, mentre que els embassaments de les Conques Intercomunitàries que gestiona la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), es troben al 39,06%. A la pràctica, gairebé tot el territori de Catalunya pateix els efectes de la sequera.

La ciència fa anys que ens alerta que les sequeres seran cada vegada més intenses i més recurrents pels efectes del canvi climàtic. L’augment de les temperatures comporta una major evapotranspiració i un canvi en el règim de precipitacions, fenòmens que agreugen la disponibilitat d’aigua. Tanmateix, el dèficit de precipitacions de l’últim any no és l’única causa de l’actual escassetat d’aigua, sinó que s’entrecreua amb una mala gestió i planificació hídrica.

La sequera actual posa de manifest que les mesures d’oferta d’aigua que no vagin acompanyades d’una política de contenció de la demanda d’aigua no són altra cosa que pedaços: pa per avui i fam per a demà. Cal planificar d’acord amb els conceptes de la Nova Cultura de l’Aigua: gestionar la demanda i preservar les masses d’aigua que són font de vida. És un sense-sentit continuar preveient creixements urbanístics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Costa Brava i la Costa Daurada, o nous regadius en territoris tradicionalment de secà. La política hídrica actual d’oferta ens aboca a una fallida de la garantia d’abastament. 

Cal apuntar que, a diferència de la sequera del 2006-08, des de l’entrada en prealerta del Sistema Ter Llobregat, les dessalinitzadores del Prat de Llobregat i la Tordera han aportat a la xarxa d’abastament més de 54 Hm3 d’aigua, cosa que en cas de no haver-se produït, a hores d’ara els embassaments estarien a un punt d’indicar l’escenari d’excepcionalitat. Tanmateix, el cost energètic i l’impacte ambiental d’aquestes infraestructures no és menyspreable, i en un context d’alça dels preus de l’energia pot tenir una repercussió sobre els rebuts de l’aigua.

És essencial analitzar en què cal millorar per evitar l’escenari de no garantia de l’abastament d’aigua. A hores d’ara només ens queda confiar en la pluja i en el potencial de les campanyes de sensibilització sobre l’estalvi d’aigua. És per això que, per tal d’evitar riscos propers i futurs, cal pensar solucions estructurals i multifuncionals que posin en marxa noves i diverses fonts alternatives d’aigua compatibilitzant-les amb l’estalvi, la contenció de la demanda i la preservació del bon estat ecosistèmic de les masses d’aigua. 

El territori català és divers i els consums d’aigua són diferents segons la conca on ens trobem. L’agricultura i la ramaderia són els usos que consumeixen més aigua a Catalunya. El model agrícola i ramader industrial, basat en grans produccions, monocultius i exportacions, suposa un greu problema de contaminació i disponibilitat d’aigua. La cabana porcina catalana arriba a quasi 8 milions de caps que comporten un elevat consum d’aigua i contaminació dels aqüífers per nitrats. És urgent reinvertir la tendència de l’augment de contaminació de les reserves naturals d’aigua, els aqüífers, a fi d’aturar-la per a recuperar-los i aprofitar les seves aigües. D’altra banda, cal modernitzar els regadius per tal que l’aigua estalviada retorni al riu, no per a multiplicar collites o el creixement de noves hectàrees de regadiu. També cal transformar el model agrícola i ramader industrial, adaptar-lo a les necessitats reals tant de la població com del territori. No desenvolupar cultius de regadiu en zones de secà i no dedicar les explotacions agrícoles a la producció de pinsos pel sector industrial.

Al litoral, a la zona més poblada de Catalunya, el consum d’aigua més elevat és l’urbà. A l’AMB, a la Costa Brava i a la Costa Daurada els creixements urbanístics comporten més consums i més impermeabilització de sòls que impossibiliten la recàrrega d’aqüífers, i suposen un greu perill davant les inundacions cada vegada més recurrents, també pels efectes del canvi climàtic. Cal implementar una moratòria urbanística al litoral de Girona, Barcelona i Tarragona.

En l’àmbit urbà, cal millorar molt en el rendiment de les xarxes per evitar l’elevat volum de fuites, com el cas de la pèrdua de 180.000 litres d’aigua diaris en una canonada a Badalona des del 2005 o la mitjana de pèrdues del 16% a l’AMB amb algunes poblacions amb gairebé amb el 50% de pèrdues, molt lluny de l’empresa pública de Mataró que ha aconseguit un rendiment de la xarxa d’un 90’1%.

Cal posar en marxa ordenances municipals que obliguin i incentivin a l’aprofitament de les aigües grises als edificis. Sabem que aquesta mesura pot suposar un estalvi de fins al 30% als habitatges. Cal també aprofitar les aigües pluvials per al reg de jardins, les zones agrícoles urbanes i la recàrrega dels freàtics i aqüífers més propers. És un sense-sentit barrejar l’aigua de pluja amb les aigües residuals, per això cal endegar l’aprofitament de les pluvials i les dobles xarxes d’aigua als municipis de Catalunya. 

Així mateix, és fonamental planificar i augmentar les minses aportacions i usos d’aigües regenerades.  En aquest sentit, per a evitar un major risc de talls d’aigua per als diversos usos calia haver posat en marxa al moment de la declaració de l’estat d’alerta la mesura de portar aigües amunt fins a Molins de Rei l’efluent de la depuradora del Prat de Llobregat  per a la seva posterior potabilització a Sant Joan Despí.

L’aigua és un bé comú essencial per a la vida que requereix una governança pública i compartida. Cal recuperar els Consells de Conca i crear Observatoris Ciutadans de l’Aigua amb capacitat per a fer un seguiment i control de la planificació i gestió hidrològica. Per a fer front a la sequera i els efectes de l’emergència climàtica sobre l’aigua, cal recuperar el govern de l’aigua i implicar la ciutadania en la seva governança.