La imminent recuperació del servei a Terrassa i la promesa de l’alcaldessa de Girona de fer-ho el 2020 suposa un salt endavant en la remunicipalització

L’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas (PDeCAT), va comprometre’s la setmana passada a municipalitzar el servei d’aigua de la ciutat a partir del 2020, any en què caduca la concessió a l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa). A partir del 7 d’agost, la gestió de l’aigua a Massanes —un petit municipi de la comarca de la Selva— serà totalment pública. El desembre d’enguany començarà a operar l’empresa pública de l’aigua a Terrassa, que prendrà el relleu de Mina, la companyia privada que s’ha encarregat del servei durant gairebé les darreres vuit dècades. I aquest dimarts, la Generalitat de Catalunya va aprovar el decret per a la creació del nou ens públic que gestionarà Aigües Ter – Llobregat (ATLL), l’empresa que gestiona el servei en alta —des de les capçaleres dels rius fins als dipòsits municipals— a bona part de l’àrea de Barcelona. La va privatitzar el govern d’Artur Mas a final del 2012 a canvi d’obtenir un total de 1.000 milions d’euros en plena escalada de les retallades. El retorn a mans públiques ha estat possible després que el Tribunal Suprem n’anul·lés la concessió a Acciona.

Les quatre notícies tenen en comú el canvi d’una gestió privada —o mixta— a una de pública. No són fets aïllats, sinó que responen a un moviment iniciat el 2010 i que no ha deixat de guanyar força. Primer gràcies a la pressió ciutadana, articulada sobretot a través de la plataforma Aigua és Vida, i després pel compromís amb la gestió pública del recurs que van adoptar primer les formacions d’esquerres —bàsicament la CUP i l’actual espai dels comuns—, que posteriorment ha arrossegat la pràctica totalitat de l’arc polític, fins al punt que el PSC lidera la remunicipalització del servei a Terrassa i el PDeCAT l’ha promès a Girona, una cosa impensable el 2013, quan la mateixa formació va firmar una pròrroga de set anys de la concessió.

El Figaró-Montmany (2010) i Arenys de Munt (2011) van iniciar un moviment que a poc a poc va agafar impuls amb els casos de Manacor (2013), Montornès del Vallès, Alfés, la Granada, Santa Maria de Palautordera, Vilalba Sasserra, Foixà i Pollença (2014), Puigverd d’Agramunt (2015), Vilagrassa i Collbató (2016), fins arribar als casos de Bellreguard, Massanes i Terrassa, culminats —o en procés de ser-ho— el 2018. Tot i aquests canvis, de moment la majoria de ciutadans encara paguen el rebut de l’aigua a una empresa privada o mixta.

En el cas de Catalunya, segons les dades recollides per Aigua és Vida al seu mapa de l’aigua, hi ha 507 municipis amb una gestió pública, per 394 de privada i 45 més que tenen una empresa mixta, és a dir, amb participació de l’administració i una companyia privada. Ara bé, la gestió pública es concentra als municipis petits, ja que 6,3 milions de catalans —el 84% de la població de Catalunya— paga l’aigua a una empresa privada o mixta, que en la majoria de casos pertany a Agbar. El grup, actualment filial del gegant francès Suez, controla el servei a 21 de les 30 ciutats més poblades de Catalunya. Per això és tan significativa la remunicipalització de Terrassa, la tercera ciutat catalana, amb 216.000 habitants, que culminarà al desembre després d’un llarg procés.

Oportunitat per construir un nou model 
La portaveu d’Aigua és Vida, Míriam Planas, exposa a la Jornada que l’impuls de les remunicipalitzacions està vinculat al fet que «van començar-se a acabar concessions» i a «la irrupció de noves forces municipalistes que plantegen que es pot fer una gestió diferent de l’aigua». «Amb l’arribada de la crisi, i els talls de subministraments que patien moltes famílies que no podien pagar les factures, es constata que el sistema de gestió privada, que només prioritza fer beneficis a curt termini, no funciona», subratlla. Per Planas, el model públic «és una oportunitat per repensar com volem que sigui la gestió de l’aigua i construir un nou model que tingui en compte altres variables que no se centrin a fer negoci, com ara el dret humà a l’aigua, pensar en els límits dels ecosistemes i com garantir la sostenibilitat de rius i aqüífers, així com potenciar la participació ciutadana».

Remunicipalitzar un servei és possible, tot i que l’actual marc normatiu estatal facilita molt més privatitzar-lo que no pas recuperar-ne la gestió directa. A més a més, encara que la concessió s’hagi acabat, les empreses privades no ho fan precisament fàcil per no perdre el contracte [llegiu la primera peça]. Ara bé, els municipis que han decidit culminar el procés no es plantegen fer marxa enrere i coincideixen a valorar positivament el pas fet, tot i les dificultats.

Un dels mites que també ha caigut és que el canvi de la gestió privada a la pública implica un encariment de les tarifes. L’Ajuntament de Terrassa, per exemple, ja ha anunciat que mantindrà el preu que hi ha actualment i, segons un estudi d’Aigua és Vida, basat en les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), els municipis amb la gestió pública tenen de mitjana un rebut el 25% més barat.

La batalla de Barcelona
Tot i la importància de l’exemple de Terrassa, la gran batalla per l’aigua és la que es dona ara a Barcelona i a bona part de la seva àrea metropolitana. El 2012, l’AMB va aprovar la creació d’una empresa mixta —en la qual participen Agbar, que en té el 70%; Criteria, la societat que agrupa les participacions industrials de La Caixa, amb el 15%, i la mateixa AMB, també amb el 15%— que va rebre a dit la concessió del subministrament de l’aigua en baixa durant 35 anys a 23 municipis. Entre d’altres qüestions, la concessió servia per regularitzar la situació amb què actuava Agbar, que en 16 municipis, entre els quals hi havia Barcelona, gestionava el servei sense tenir contracte de concessió.

El 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar la creació de l’empresa mixta per l’absència de concurrència amb què es va fer i els mesos vinents el Tribunal Suprem podria confirmar la sentència, una decisió que obriria de bat a bat les portes a la possible remunicipalització del servei. Per augmentar el suport a l’opció, Aigua és Vida i altres entitats van recollir fa uns mesos més de 26.000 signatures per fer una multiconsulta sobre la gestió del servei a la ciutat, que no va tirar endavant perquè només Barcelona en Comú i ERC hi van donar suport al plenari, malgrat que complia els requisits tècnics demanats.

La creació de la societat mixta no és l’únic cas vinculat a Agbar que ha acabat als tribunals. L’empresa també ha estat esquitxada pel cas del 3% —entre el 2008 i el 2012, diverses filials del grup van donar més de 850.000 euros a la Fundació CatDem, de Convergència—, el cas Pokémon de presumpta corrupció i el cas Agissa. Agbar controla el 31,4% de Girona SA, la societat que té el 80% d’Agissa. Des del setembre, però, la gestió recau només en la part pública —els tres ajuntaments— per decisió d’un jutjat, arran de la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, que sospita que l’empresa hauria repartit dividends de forma irregular i que hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de diversos alts càrrecs de la companyia.

La via judicial contra la gestió directa
El ple de l’Ajuntament de Collbató (Baix Llobregat) va aprovar el febrer del 2016 la remunicipalització de l’aigua, després de més de dues dècades de concessió a Sorea, filial d’Agbar. La companyia privada va intentar aturar els acords amb un recurs judicial, que l’any passat va desestimar el jutjat contenciós-administratiu número 3 de Barcelona. «La resolució judicial venia a dir que com que la concessió s’havia acabat, l’Ajuntament tenia la potestat de triar la forma de gestió que volgués», explica el regidor d’Acció Territorial del consistori, Josep Estradé. Segons el regidor, «sempre surt més a compte la gestió directa», perquè la fiscalització d’un concessionari privat «és molt complicada», perquè «són empreses molt opaques». Des de la remunicipalització, Collbató ha recuperat diversos pous i ha augmentat el seu volum d’autoabastiment.

El cas de Collbató no és una excepció, sinó que més aviat constitueix la norma. Tot i que hagi acabat la concessió, les empreses privades no dubten a presentar al·legacions i recursos als tribunals per intentar dinamitar una remunicipalització de l’aigua. Va passar a Arenys de Munt el 2011 i també ha estat així a Terrassa, on Mina, la concessionària privada, va rebre el suport de la burgesia local, representada per la Cambra de Comerç i la patronal Cecot. Pel que fa a Barcelona, Agbar va presentar diversos recursos, directament o indirectament, contra la multiconsulta sobre el model de gestió que impulsava Aigua és Vida. Quan va anunciar-se la iniciativa, la companyia també va incrementar molt la inversió publicitària.

Una tendència global
París, Berlín, Grenoble, Montpeller, Budapest, Nàpols, Atlanta, Buenos Aires, Jakarta. Totes aquestes ciutats han remunicipalitzat el servei de l’aigua els últims anys. En la darrera dècada, són més de 200 les grans urbs que ho han fet, cosa que mostra fins a quin punt es tracta d’una tendència global. París va recuperar la gestió directa el 2010, quan abans la tenia repartida entre tres companyies privades. En el procés hi va jugar un paper clau Anne Le Strat, consellera adjunta a l’Ajuntament de la capital francesa entre 2008 i 2014. En una entrevista recent a la Jornada, Le Strat reconeixia que culminar-lo no va ser fàcil i que per aconseguir una mesura d’aquesta mena és cabdal la «voluntat política». Vista amb perspectiva, la remunicipalització ha estat un èxit. S’ha guanyat en transparència i el preu del rebut que paguen els ciutadans s’ha reduït sensiblement.

En el cas de Berlín, el 2013 la ciutat va recomprar la meitat de l’empresa de l’aigua, que el 1999 s’havia venut a un consorci format per Veolia i RWE. El 2011, i com a conseqüència del descontentament popular pels alts preus de la tarifa, un referèndum promogut per la societat civil va obligar a fer públic el contracte del servei, que va evidenciar que les condicions eren favorables al soci privat. Un any més tard, el regulador de la competència a Alemanya va ordenar una rebaixa del 18% de la tarifa perquè la va considerar abusiva i el curs següent es recomprava la part privada de la companyia.

Marc Font a la Jornada (https://www.diarijornada.coop/economia/20180721/creix-onada-remunicipalitzacio-aigua)