En una jornada de pluja com la de dissabte, va tocar parlar de l’aigua. Va ser amb motiu d’una xerrada, organitzada pel Procés Constituent de Terrassa, dintre del cicle ‘Recuperem la gestió dels serveis públics?’, la qual pretén encetar un debat ciutadà al respecte de gestions de bé públic, i que es va celebrar a l’Ateneu Terrassenc amb una cinquantena de persones assistents.

Hem de pensar que aquest és un tema de relleu per a Terrassa, ja que d’aquí a dos anys finalitza la concessió que ha tingut l’empresa Aigües de Terrassa, La Mina, per a la gestió de l’aigua a la ciutat, fixada durant 75 anys, des del 1941. I és que tal com explicava una de les ponents, la Maria Josep Ball, la mateixa Constitució Espanyola diu, en l’article 51: “Los poderes públicos garantizarán la defensa de los consumidores y usuarios, protegiendo, mediante procedimientos eficaces, la seguridad, la salud y los legítimos intereses económicos de los mismos”.  També en el cas de l’aigua, la qual és un bé ciutadà. Però encara que l’aigua sigui nostre, a qui donem la seva gestió?

En Ramon Clariana, enginyer, que forma part de la Federació d’Associacions de Veïns de Terrassa (FAVT) i de la Comissió Tècnica de l’Aigua, va parlar sobre el passat, present i futur de la gestió de l’aigua a Terrassa. Va començar la seva intervenció afirmant que “mai a la ciutat hi ha hagut debat sobre la gestió de l’aigua”, i que la història d’aquesta sempre ha estat lligada a la indústria. Va ser el 1842 quan es va crear Mina Pública d’Aigües de Terrassa, per donar resposta a les necessitats del procés d’industrialització que s’estava donant a l’època. Però aquesta aigua obtinguda dels canals soterranis de la ciutat només suposava només un 10% de la necessària. Per això, per haver de proveir de més aigua a les fàbriques, es construeix el pantà del Llac Gran, el de Xuriguera (el qual es va esfondrar, anys més tard, el 1944). Tot i així, cal més aigua per complir amb la demanda d’una cada cop més gran industrialització, i aquesta s’ha de portar del riu Llobregat: és el 1941 quan l’Ajuntament concedeix la gestió a industrials lligats als poders fàctics de la ciutat durant 75 anys, fins el 2016. En aquest camí, la xarxa de la Mina s’ha anat ampliant molt, fins el punt de subministrar aigua a d’altres problacions de la comarca (Matadepera, Rellinars…). El 1949 neix la Fundació Mina: es corrobora que sempre hi ha hagut una relació molt lligada entre els industrials i l’Ajuntament. Aquest sempre ha tingut una participació directe a l’empresa, en concret poseeix el 5% d’accions, les quals ara en vol vendre.

Aquest any, per primer cop, hi ha hagut un desacord del preu públic de les tarifes del consum: l’empresa Aigües de Terrassa pretén pujar-les un 6%, mentre l’Ajuntament calcula que la pujada ha d’estar, com a molt, entorn al 1,2%. Des de la mateixa FAVT es considera injustificat l’argumentari per part de l’empresa: “com volem explicar-nos que hi hagi més despeses de personal?” En aquest punt, assenyalà en Ramon, hi ha un nou director general a l’empresa, segons ell, promogut des d’Agbar per mantenir els seus interessos, i potser per preparar el terreny a la consolidació d’un model privat de gestió (en aquest cas per part de l’empresa Agbar).

En el debat respecte la decisió d’una gestió pública de l’aigua, l’argumentari a favor, segons el Ramon Clariana, és que amb aquest l’Ajuntament en tindria el poder en acabar la concessió, a banda que tota la infraestructura passaria a mans municipals; s’eliminaria el criteri de què de l’aigua se’n pot treure algun benefici, ja que aquest, considerà també, no ha d’ésser cap bé mecantil. Finalment, amb una gestió pública serà més fàcil atendre les necessitats socials. En contraposició, el ponent també va fer esment a la Llei de la Reforma de l’Administració que s’està preparant de la qual no se sap encara quins efectes pot tenir vers la gestió de l’aigua. A més, Aigües de Terrassa conservarà les mines construïdes al nord de la ciutat i que li corresponen. També aquí va voler afegir el ponent, el debat al voltant de l’estat real de les canonades de la xarxa, el qual realment es desconeix, i que pot suposar un llastre econòmic per a l’administració.

Previament, la Maria Josep Ball, activista de ‘Som lo que sembrem’ i tècnica agroalimentària, va exposar des dels diferents models de gestió de l’aigua que ens podem trobar (ja siguin privats, públics o mixtes), alguns casos on la gestió de l’aigua ha estat remunicipalitzada: Berlín, Buenos Aires, Hamilton (Canadà), etc. Com a exemple paradigmàtic, el cas de Paris, on des de fa 3 anys un llarg procés va culminar en la municipalització de la gestió, provocat sobretot per un seguit de dèficits quan aquesta gestió era privada: increment desorbitat de les tarifes, falta de coneixement de l’estat de la xarxa d’abastiment, una mancança absoluta de manteniment adequat, l’opacitat financera dels ingressos i beneficis de l’empresa gestora, i també de les analítiques per garantir la salubritat de l’aigua. Tres anys després d’implantar una gestió pública, els resultats: una baixada de les tarifes per al consumidor i una millora en el control de la qualitat de l’aigua.

En aquesta línia, la ponent va voler plantejar unes preguntes que ens hem de fer si volem avaluar l’èxit o fracàs de la gestió d’un bé públic com és l’aigua: han de ser els criteris a avaluar només de tipus financer? Així, en proposava com a indicadors que ens hauríem de fixar, entre d’altres: un índex de preus equitatius, inversions adequades, millora de la qualitat de l’aigua, que els ciutadans puguin accedir a com s’està fent la gestió, i si hi ha una sostenibilitat financera al llarg del temps. En tot cas, els poders públics han de vetllar (ja es tracti de gestió pública, privada o mixta), que l’Ajuntament controli directament quina és la qualitat de l’aigua.

Remunicipalitzar és una eina de transformació social

Per la seva banda, en Lluís Camps, de la Plataforma Aigua és Vida, es manifestà en contra de les privatització de la gestió de l’aigua, pel seu tarannà empresarial i d’obtenció de beneficis, així com de manca de transparència vers la ciutadania. Va referir el fet que només a la ciutat de Barcelona, hi hagi oberts 69.000 expedients de tancament del subministre, la qual cosa és èticament denunciable, ja que l’aigua és nostra. És per això que pel ponent, avui en dia, remunicipalitzar un bé públic com és l’aigua, suposa una eina de transformació social. Tot i que també va advertir que només amb un gestió de tipus públic no hi ha prou per garantir una major transparència: cal també establir mecanismes de control i accés a la informació per part de la ciutadania.

La regidora d’ICV-EUiA, l’Eva Herrero, que també es trobava entre el públic assistent, va voler referir-se a “una concessió que arrosseguem des del franquisme”, i pel que fa a l gestió de l’aigua “ara ens toca decidir quin model volem per al futur”. Va defensar un model integral del cicle de gestió del’aigua públic i directe, però, va remarcar, s’ha d’analitzar amb detall ja que és un tema molt complex: “Cal un debat ciutadà obert per veure els pros i els contres, i no només des de la institució”. La regidora va afirmar que fa temps que l’Ajuntament s’hauria d’haver desfet de les accions de l’empresa Mina d’Aigües. Pel que fa a un inventari que s’està duent a terme per calibrar l’estat de la xarxa de subministrament i dels seus actius, aquest l’està fent una empresa contractada per Aigües de Terrassa a instàncies del mateix Ajuntament, i que els hi dóna plena confiança. Aquest inventari ha d’estar llest el proper mes de juny. Va recordar que cada any l’Ajuntament està destinant 3 milions d’euros de cara a la millora de la xarxa, i amb aquests diners es pot incidir només en una part de la xarxa, i va admetre, davant les suspicàcies generades pel trencament sobtat de diverses canonades a diferents punts de la ciutat, que són estranys però que poden tenir la seva explicació.

Per acabar, des del Procés Constituent van voler fer una crida a crear una comissió ciutadana local que enceti un debat respecte la gestió pública, de manera oberta amb tota la societat civil: és premisa bàsica i fonamental de l’Escola d’Empoderament Ciutadà i Democràcia, i que pretén continuar amb altres espais de debat al voltant dels béns públics.

Font: Malarassa.cat