Només uns 200 dels 17.000 propietaris de les zones regables s’han adherit al canal

El consum d’aigua anirà en detriment del cabal de l’Ebre i accentuarà el retrocés del delta

La Generalitat preveu la possibilitat de portar aigua a l’àrea de Barcelona per fer rendible la inversió

El canal Segarra-Garrigues es proposa convertir en regadiu 68.000 hectàrees de les comarques de Lleida, un objectiu que no serà fàcil d’assolir per dos motius: no està clar que el Segre tingui aigua suficient i, encara que la tingués, no és clar que els agricultors vulguin comprar-la. L’obra pública de catalunya més cara després de l’Ave té un futur incert. Tot just només uns 200 dels 17.000 propietaris de les zones regables s’han adherit al Segarra-Garrigues. I de les 68.000 hectàrees previstes només se n’estan regant 3.000. La Generalitat es troba ara amb un projecte a mig fer, curt de pressupost, també d’aigua, i mancat d’uns clients que ho justifiquin i rendibilitzin.

El canal i les xarxes de distribució de l’aigua tenen un pressupost, aprovat el 2003, de 1.500 milions d’euros. El canal costarà al voltant dels 450. Les xarxes de distribució s’haurien de tancar per 1.069. El sobrecost del 81% d’aquestes xarxes (dels 1.069 milions d’euros previstos es pot passar a 1.928 milions) no és l’únic punt feble d’aquesta obra faraònica i, ara per ara, de dubtosa utilitat.

Hi ha, a més, qüestions d’ordre competencial que compliquen la situació. L’aigua del riu Segre, en primer lloc, pertany a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), amb seu a Saragossa i dependent del Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient. Encara que sigui un riu que neix i mor a Catalunya, és un afluent de l’Ebre i la seva explotació la decideix el govern central.

La dotació anual que s’ha pactat per al canal Segarra-Garrigues és de 342 hectòmetres cúbics. La CHE, però, calcula que només pot garantir el 80% d’aquesta quantitat. Això suposa que, de cada deu anys, dos no hi haurà aigua.

342 hectòmetres cúbics d’aigua és molta aigua. El sistema Ter-Llobregat, per exemple, que dóna de beure a cinc milions de persones, inclosa tota l’àrea metropolitana de Barcelona, ​​amb les seves corresponents indústries, té una dotació anual de 250 hectòmetres cúbics.

Molta més aigua, però, consumeix el canal d’Urgell: 641 hm3. És veritat que rega molta més superfície (90.000 hectàrees) però també és cert que perd molta més aigua. És un canal del segle XIX que rega, bàsicament, per gravetat.

El Segarra-Garrigues és un canal d’última generació, on l’aigua circula a pressió per la xarxa secundària de canonades: 3.500 quilòmetres. Això vol dir que el pagès pot regular el volum amb una simple clau, reduint les pèrdues a menys del 10% del total d’aigua consumida.

De moment, i a causa de la baixa demanda, la dotació del Segarra-Garrigues es situarà al voltant dels 116 hectòmetres cúbics anuals.

Sigui molta o poca, l’aigua que consumeixi el sistema Segarra-Garrigues anirà en detriment del cabal de l’Ebre en el seu últim tram, segons els plans del Govern. Si és així, el retrocés del delta de l’Ebre, l’àrea humida més important de Catalunya, se seguirà accentuant.

La Generalitat, per exemple, proposa un cabal mínim de l’Ebre a Tortosa de 7.167 hm3 en un any sec, de 9.508 hm3 en un any normal i de 12.543 hm3 en un any humit. L’Estat, però, només ofereix 3.010 hm3, sense importar-li que plogui molt o poc.

La situació del Segre, única font de subministrament de la cadena, encara és més dramàtica. Al seu pas per Lleida, per exemple, no porta més de 63,1 hm3 a l’any, quan el cabal ecològic se situa entre els 441,7 hm3 i els 568 hm3, és a dir, entre set i nou vegades més.

El problema de l’escassetat d’aigua al Segre es podria solucionar anant a buscar l’aigua al riu Noguera Pallaresa, el més cabalós del Pirineu i el que menys s’aprofita per a l’agricultura. Però tampoc és fàcil. Caldria pactar amb els regants de l’Urgell, a més de pagar una compensació a les elèctriques que avui ho exploten, i que deixarien de fer-ho per augmentar el cabal. A més haurien de fer-se uns transvasaments complicats.

Albagés, el pantà de cua del sistema Segarra-Garrigues, seria una solució complementària. Permetrà emmagatzemar aigua en els anys humits per no castigar tant al cabal del Segre. Les obres, però, s’han suspès sine die per manca de pressupost.

Albagés és un pantà mitjà, amb una capacitat de 79,8 hm3, similar al d’Oliana. El seu cost ronda els 60 milions d’euros. El canal Segarra-Garrigues, que s’alimenta del pantà de Rialb, pot començar a funcionar sense ell perquè està dividit en trams, controlats per comportes, on es pot emmagatzemar l’aigua. Les 43 basses de regulació garanteixen que l’aigua arribi a les finques. Per regar les 68.000 hectàrees, però, sí que serà necessari. Però el dia en què això sigui possible sembla encara molt llunyà.

Aigua per l’àrea metropolitana de Barcelona

Si els propietaris no volen l’aigua, la rendibilitat del sistema Segarra-Garrigues, com reclama des de fa anys el col.lectiu del Manifest de Vallbona, passa per “contemplar diversos usos de l’aigua, a més del regadiu”.

Donar de beure a l’àrea metropolitana de Barcelona és una de les sortides que està en estudi i que ara contempla la Generalitat. La connexió al canal es realitzaria des de Ratera, on hi ha una planta potabilitzadora, i l’aigua es portaria fins al sistema Ter-Llobregat per la Panadella. Els clients del canal deixarien de ser només els regants. Caldria parlar d’usuaris, entre ells les indústries, com ja succeeix en el canal d’Urgell i el delta del Llobregat.

El transvasament Segre-Barcelona, ​​reclamat també des de fa temps per Agbar, s’activaria només en cas de necessitat. En ser entre conques hidrogràfiques diferents, a més, requeriria el vistiplau de Madrid. Si s’aconsegueix, el Segarra-Garrigues haurà aconseguit el gran objectiu de fer de Catalunya un país més integrat i equilibrat, amb clars beneficis socials i econòmics per a la Lleida de secà.

Els comptes no els surten als més de 16.000 propietaris que poden beneficiar-se del regadiu. Aquests són els punts claus des del punt de vista dels usuaris.

• La Generalitat ha fixat un preu de 0,08 euros per metre cúbic més un fix de 181 euros l’any per hectàrea. Un ciutadà de l’àrea metropolitana de Barcelona, ​​per fer-nos-en una idea, paga el metre cúbic a 2,1 euros.
• Un agricultor que vulgui transformar els seus cultius de secà en regadiu ha d’utilitzar 6.500 hm3 per hectàrea i any. El que prefereixi mantenir els mateixos cultius de secà, inclosa l’oliva, en tindrà prou amb 1.500 hm3 per hectàrea i any, una dotació de suport que li garanteixen la collita sense dependre del cel.
• El cost aproximat per a una finca de mida mitjana -unes 17 hectàrees- és de 107.000 euros l’any en reg de transformació i de 80.000 en reg de suport.
• A aquestes quantitats cal sumar el cost de la connexió a la xarxa, que oscil·la entre els 110.000 i els 76.000 euros més IVA.

Autor: El Grup Llull està format per Alba Alagón, Judit Tàpies, Patricia Ribes, Maria Macià, Silvia Márquez, Albert Balcells, Adrià Jiménez, Guillem Serra, Aleix Torres, Lara Gómez, Marc del Riu, David Robinat, Helena Naya i Gonzalo Romero, estudiants de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Universitat Ramon Llull

Font: diario.es