El pla general comptable estableix que una infraestructura s’ha d’amortitzar en un període màxim de 25 anys. El canal Segarra-Garrigues, la segona inversió més gran que ha fet la Generalitat després de la línia 9 del metro, no ho aconseguirà després d’haver-se empassat més de 1.050 milions d’euros de recursos públics. I hi quedarà lluny, segons un informe elaborat per Ecologistes en Acció i Enginyeria sense Fronteres. Segons els càlculs de les dues entitats, tenint en compte que s’hi conreés blat de moro -el més habitual en cultius de regadiu-, hi hagués un volum habitual de collita (sense tenir en compte sequeres) i es mantinguessin els preus mínims i màxims de venda dels últims anys, la recuperació dels recursos invertits en la infraestructura se situaria entre 62 i 315 anys. En el cas de conrear-hi civada, l’altre cultiu que té en compte l’informe, els resultats serien més favorables: entre 26 i 96 anys.

En el càlcul s’hi inclouen tant les inversions de l’administració com les que haurien de fer els agricultors per habilitar els seus terrenys. “Els dos casos analitzats demostren que per als cultius més habituals en regadiu i secà, amb els preus actuals de mercat, la inversió del canal Segarra-Garrigues a escala global no és, ni molt menys, econòmicament rendible”, afirma l’informe, que va més enllà d’un estudi elaborat anteriorment pel Consell Assessor de Desenvolupament Sostenible. Aquest últim, elaborat el 2015, posava una sèrie de condicions a la possible “viabilitat econòmica” de l’obra: acabar-la, tenir aigua suficient per posar-la en ple funcionament, incorporar-hi nous regants i una política de preus encertada que permetés recuperar la inversió.

“No entenem per què s’ha de considerar una amortització a 25 anys, si serà una obra que durarà molt més. En cent anys encara estarà en perfectes condicions de servei”, defensa Oriol Anson, director general de Desenvolupament Rural del departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Segons la seva opinió, cal tenir en compte que el canal “és una obra indispensable si es vol un territori equilibrat, mantenir l’activitat agrària i la capacitat de producció d’aliments”.

Anson defensa que la rendibilitat calculada per les dues associacions ecologistes no té en compte la transformació de cultius que estan duent a terme grups com Borges. Han optat per una transformació de cultius que, segons Anson, suposarà produir pistatxo i ametlla, cosa que pot arribar a multiplicar per sis la rendibilitat de les collites i augmentar el valor patrimonial de la terra.

Un futur incert

Però l’estudi realitzat pels grups ecologistes se situa en un escenari optimista: no té en compte èpoques de sequera i comptabilitza l’ús de tota la superfície regable del canal (unes 65.000 hectàrees). Actualment, segons dades del departament d’Agricultura, només s’exploten (els agricultors han firmat convenis i ja hi poden regar) 10.000 hectàrees, tot i que a la pràctica l’aigua de l’Ebre només és utilitzada en 7.800 hectàrees. I aquestes dades avancen molt lentament any a any, una demostració, per als autors de l’informe, dels problemes que arrossega l’obra. A part, cal tenir en compte l’envelliment de la població, el volum de la inversió i l’escassa esperança de rendibilitzar la inversió. Aquesta falta d’interès per la pagesia local trenca amb la creença que el canal serviria per ancorar població local al territori.

El canal sí que ha comportat, no obstant, l’interès de grans grups com Borges i algun inversor com Ocean Almond i Torrons Vicens, que volen aprofitar la capacitat productiva de l’ametlla de regadiu.

1. Quin era l’objectiu de construir el canal Segarra-Garrigues?

Aquesta infraestructura, impulsada pel govern català i cofinançada en el seu canal central per l’Estat, tenia per objectiu potenciar el cultiu de regadiu a Lleida, impulsar la producció alimentària de Catalunya i, de retruc, mantenir el compromís de la pagesia de la zona basant-se en un model agrícola de més rendibilitat.

2. La inversió és excessiva?

Era una obra ambiciosa que, a més, ha estat envoltada de polèmica pels seus costos i la impossibilitat de frenar el constant augment de les inversions necessàries previstes inicialment, de 1.000 milions d’euros. La crisi econòmica i l’estat de les finances catalanes van obligar a frenar obres i a no engegar-les fins que no hi hagués el compromís dels pagesos d’utilitzar aquesta infraestructura hidràulica, assumint part de la inversió amb cànons.

3. Quin és el futur del canal?

L’interès que han mostrat grans grups -els que poden fer les inversions necessàries per transformar les finques cap als nous cultius- indiquen que la infraestructura sí que té futur. Però alhora hi ha el dubte de si tan sols es tracta d’una ajuda als petits agricultors i cooperatives que no tenen els recursos per fer aquestes inversions. Un altre dubte és la possibilitat que l’Ebre pugui garantir l’aigua que necessita el canal si algun dia està al 100% de la seva capacitat. Fins i tot hi ha qui defensa que s’ha de convertir en una font d’aigua de boca per a alguns municipis.

LES CLAUS