En termes generals, no són massa diferents que a la resta del país, amb l’especial singularitat de la dependència de l’aqüífer Carme-Capellades com a font principal d’abastament. Tenim un país on plou poc i de manera irregular, amb dificultats per a sostenir una elevada demanda d’aigua en cicles de sequera continuada, i d’altra banda uns rius d’escàs cabal (com és el cas del riu Anoia), amb poca capacitat de dilució, la qual cosa requereix un esforç addicional en els sistemes de tractament de les aigües residuals. Alhora, totes les prediccions de futur alerten d’un empitjorament de la situació degut al canvi climàtic i canvi global. El repte és important, però no insalvable.

L’aqüífer Carme-Capellades té una estructura càrstica i porosa, intercalant-se amb diferents capes impermeables que li confereixen la capacitat d’emmagatzemar aigua i alliberar-la progressivament. Aquest és un bé que cal protegir i valorar, ja que pocs indrets tenen aquesta capacitat geològica. Les elevades extraccions d’aigua de l’aqüífer han comportat el seu progressiu esgotament. Per pal·liar aquesta gestió insostenible es va iniciar la construcció de la portada d’aigua del sistema Ter-Llobregat, primer des de la planta potabilitzadora d’Abrera (a uns 30 Km d’Igualada), i posteriorment, des de l’embassament de la Llosa del Cavall (a uns 90 quilòmetres d’Igualada). Avui dia és possible agafar l’aigua d’aquesta font complementària, tot i que, ara per ara, no s’utilitza per substituir les extraccions d’aigua de l’aqüífer El principi de subsidència és fonamental en la gestió dels recursos, per evitar dependre de tercers o afectar altres indrets.Tot i que no sempre és possible dependre exclusivament dels recursos locals, cal prioritzar-ne la gestió, aprofundint en el consum responsable i fomentar la reutilització. En el cas de l’Anoia, la gestió coordinada de diverses fonts d’aigua és un element clau que cal posar sobre la taula com a mesura eficient per incrementar la resiliència i la recuperació de l’aqüífer. En aquest sentit, l’aigua de la Llosa del Cavall o d’Abrera, que arriba a Igualada, principal nucli de consum d’aigua de l’Anoia, és un element fonamental per a preservar l’aqüífer Carme-Capellades en períodes de baixa recàrrega, i especialment per donar garantia als pobles i usuaris que no tenen una font alternativa d’aigua. Aquesta és una solució que està sobre la taula, però té un problema, cal pagar-la. L’ús d’aquesta aigua i el manteniment d’aquesta infraestructura té un cost, que ningú sembla, avui dia, estar disposat a assumir. Alhora hi ha el problema de qui ha de pagar l’aigua, els que l’usen, els que se’n beneficien inclús sense usar-la, els nous consumidors afegits sobre uns drets preexistents i concessions històriques… Tot plegat un complicat atzucac social i polític, que cal afrontar com més aviat millor, abans que la situació s’esdevingui extrema i insostenible, moments en què se solen prendre decisions precipitades, sense l’adequat consens social.

Alguns municipis catalans estan optant per la remunicipalització del servei de l’aigua. A l’Anoia, quin pot ser el model de gestió més òptim? Quins són els pros i contres de cada model?

Tots dos models poden ser bons o dolents, dependrà de la implicació i compromís, tecnificació, i de la priorització de servei públic general sobre l’interès particular que s’hi apliqui. Els tres elements són essencials, i els serveis públics tenen la capacitat de poder-los donar tots tres, mentre que els serveis privats tenen mancances en el darrer per la pròpia naturalesa de la seva raó de ser. De totes maneres, això no vol dir que el servei públic sigui millor, si abandona qualsevol dels tres elements. Al meu entendre, els recursos estratègics com són l’aigua, l’energia, etc., han d’estar controlats i regulats per la ciutadania a través dels seus representants en els òrgans locals de gestió, els ajuntaments o ens supramunicipals (el més proper possible a la ciutadania).

Són recursos estratègics, amb una incidència directa sobre el benestar social i la igualtat d’oportunitats, la qual cosa implica que ha de quedar fora d’especulacions comercials i d’índexs de productivitat econòmica, o si més no aquest no ha de ser el criteri que governi la seva gestió. Ara bé, també és cert que la gestió privada pot aportar, en determinats casos, bones eines de coneixement i tecnificació, que poden ser útils en determinades situacions per complementar les mancances públiques, sempre sota la tutela d’un gestor o regulador públic. Al final, es tracta d’on es posa el límit entre la gestió pública i la privada, que dependrà de la capacitat del gestor públic en cada cas, però el darrer criteri de gestió i regulació ha de quedar en mans dels interessos públics, amb una gestió talment transparent i participativa.

L’aigua serà més cara, d’aquí a 10 anys?

Crec que serà més cara, o ho hauria de ser si volem internalitzar els costos reals del servei (tant els financers com els ambientals). Ara bé, caldria analitzar si realment el cost de l’aigua actual s’ajusta al preu que es paga (cosa que desconec en profunditat), i arribat el cas, aquest increment del cost de l’aigua hauria de ser aplicat amb criteris de proporcionalitat, evitant danys a les rendes més vulnerables, i penalitzant els consums d’aigua sumptuosos i excessius. La falsa percepció de recurs il·limitat i la manca de consciència de l’aigua medi com a element fonamental del benestar social, ens ha conduït a emmascarar gran part dels costos del cicle de l’aigua, que actualment estem carregat sobre el seu deteriorament (el que es coneix com a costos ambientals).

És evident que si volem assolir una gestió sostenible de l’aigua a l’Anoia, caldrà aplicar consignes de reducció en les extraccions d’aigua de l’aqüífer en determinats períodes, que representarà l’ús d’aigua d’altres fonts, aigua regenerada, aigua de la Llosa del Cavall, o contenció de la demanda, la millora en els tractaments d’aigües residuals, etc., tots ells amb costos addicionals. L’aigua de l’aqüífer és la més barata perquè ni s’internalitzen ni es recuperen tots els costos reals, que actualment recauen sobre el deteriorament del medi (el progressiu esgotament de l’aqüífer).

En quin estat es trobarà l’aqüífer Carme-Capellades, el 2028?

Sóc optimista, i vull pensar que en un estat estable, fora de la zona crítica on ens trobem ara. De totes maneres, per això s’hauran d’haver aplicat polítiques valentes d’ordenació i limitació d’extraccions d’aigua, i una clara aposta per potenciar l’aigua regenerada, la contenció dels consums desproporcionats, la millora en el rendiment de les xarxes de distribució, l’aplicació de diferents consignes en les fonts d’aigua en funció de la disponibilitat i sostenibilitat (no únicament per criteris econòmics a curt termini), i la implicació i participació de la ciutadania per fer possible una gestió eficient i transparent.