El poble del Vallès Oriental practica des de fa deu anys la democràcia participativa i sotmet un 18% del seu pressupost a votació dels veïns

El 2013 va estar marcat per reivindicacions que demanaven una democràcia més participativa. A Figaró-Montmany, un poblet del Vallès Oriental, això és una realitat des de fa més d’una dècada. Des de l’arribada de la Candidatura Activa del Figaró a l’alcaldia, l’any 2003, la participació ciutadana és l’eix vertebrador de les polítiques municipals. Seguint l’exemple de la ciutat brasilera de Porto Alegre, ha arribat a sotmetre un 18% del pressupost a la voluntat dels seus veïns i aconsegueix mitjanes de participació en les seves consultes d’un 30%. El poble ha remunicipalitzat l’aigua, contra corrent de la política de privatitzacions de l’Ajuntament de Barcelona o de la Generalitat. La crisi els ha obligat a aturar-se i reinventar el seu model durant l’últim any. Ara, però, la reforma de les administracions locals del Govern espanyol amenaça d’engegar a rodar el seu model.

Figaró-Montmany és un municipi que, fent de frontissa entre el Vallès Oriental i Osona, s’aixeca a tocar de l’autovia C-17. El fet de tenir estació de tren pròpia l’ha fet molt atractiu per a aquells que treballen a Barcelona però volen viure fora de la gran ciutat. El poble destaca, a més, pel seu privilegiat entorn natural, a la falda del Montseny. Tot això, però, no fa del Figaró, com se l’anomena popularment, una localitat diferent de la resta de les viles del voltant. Figaró és especial perquè, després de ja fa gairebé 10 anys de gestió dels recursos municipals de manera compartida, s’ha convertit en una mena de Porto Alegre català. L’Ajuntament i els veïns estan construint amb èxit un model propi de democràcia directa lluny dels focus mediàtics.

Tot va començar amb la votació dels primers pressupostos participatius, l’any 2005. El nou parc, la instal·lació d’una xarxa oberta d’Internet sense fils o l’arranjament de la piscina municipal han estat algunes de les propostes realitzades després que els seus veïns les votessin en una consulta. Però Figaró no és ni el primer ni l’únic lloc que sotmet una part del pressupost a la voluntat dels seus habitants. Arenys de Mar, Callús, Parets del Vallès, Santa Cristina d’Aro, Terrassa o Vilafranca del Penedès en són alguns dels exemples. Altres municipis catalans estan sospesant entrar a aquest grup, encara reduït.

La idea d’obrir els pressupostos a la voluntat popular no és nova, sinó que beu de l’experiència del municipalisme llatinoamericà, en especial del Brasil. La ciutat pionera, convertida en símbol d’una nova democràcia, va ser Porto Alegre. L’any 1989, amb l’arribada al poder del Partit dels Treballadors, es va optar per aquesta fórmula a causa dels pocs recursos i de les moltes necessitats de la població. Calia fer una llista de prioritats, i el partit de Lula da Silva va considerar que el més just era que l’elaboressin els qui se n’havien de beneficiar. Tot i partir d’aquest referent, a Catalunya l’ús d’aquest mètode de gestió respon més a una qüestió de regeneració política. La major part dels municipis que el van adoptar van fer-ho durant la legislatura 2003-2007, amb la victòria de forces d’esquerres i en ple creixement econòmic.

L’experiència de Figaró, amb els seus 1.100 habitants, ha estat la que més interès ha suscitat al món acadèmic. La seva mitjana de participació de més d’un 30% del cens és l’enveja de molts consistoris, on arribar a un 10% ja es considera una gran fita. Segons un estudi de la Generalitat de Catalunya sobre pressupostos participatius a Catalunya el 2011, a Figaró hi va votar un 22,3% dels habitants (un 30% del cens, que inclou majors de 16 anys i estrangers), mentre que a Arenys de Mar i a Parets del Vallès, els dos llocs següents del rànquing, la participació només va arribar a un 4,5% i a un 4,1% respectivament. Una xifra que, a més, resulta sorprenent si en fem una comparació amb unes eleccions: l’any 2010, un 32,4% dels electors va votar en els pressupostos participatius, mentre que un any abans, en les eleccions europees, al poble va anar a votar un 37,3%. El resultat és sorprenent perquè les preguntes que es fan en la consulta són d’una certa complexitat: no es tracta de votar-hi “sí” o “no”, sinó d’escollir-hi un total de 10 propostes entre una llista de 50 a 69.

Malgrat que la participació ha baixat una mica en l’última edició “per manca d’efectius tècnics per incentivar el vot”, l’alcalde actual de Figaró, Lluc Pelàez, està orgullós de les dades d’implicació dels veïns en les consultes. El seu partit, la Candidatura Activa del Figaró (CAF), ha estat qui ha bastit el projecte des que arribà a l’alcaldia el 2003. Pelàez governa amb majoria absoluta des del 2011. Just després de guanyar, va posar el seu programa electoral a debat amb els veïns per elaborar conjuntament el Pla d’acció municipal (PAM), un document que recull les grans inversions del quadrienni. Assegura que la part positiva de la participació ciutadana és aquesta: que també és exigent amb els governants. “Cal comprometre’s amb els resultats, i, encara que no hi estiguis d’acord, has de complir el que la gent decideix”. Per això, l’Ajuntament va haver de contractar més personal de vigilància, tot i que l’equip de govern considerés que per tenir més seguretat el que calia era “fomentar la cohesió social i la convivència”.

Figaró-Montmany també és un cas especial pel que fa a la part del pressupost sotmesa a votació. Segons un estudi encarregat a la Diputació de Barcelona, el municipi vallesà és el que permet decidir sobre una major part dels comptes: un 17,55%, més de 10 vegades més que el segon, Sant Boi de Llobregat, amb un 1,46%. La mitjana de les set edicions puja fins a un 8,20% de la despesa; però, si hi sumem les grans inversions del PAM, que també són participades, la xifra arriba a un 12,37%. “És obvi que els sous que té el personal o les despeses en electricitat o aigua són intocables”, argumenta l’alcalde per destacar que aquest percentatge és una gran part dels diners dels quals l’Ajuntament pot disposar realment.

La impossibilitat d’executar a temps les mesures escollides en les últimes dues edicions (2011 i 2012) per la falta de subvencions ha portat a suspendre els pressupostos participatius per a l’any 2013 per fer tot el que tenen endarrerit. Tanmateix, aprofitaran aquest impasse per avaluar i redefinir el mètode. El mètode impulsat per la CAF va ser dissenyat a consciència i va sorgir per donar resposta a una política local d’immobilisme i de tancament. “Es va iniciar tot un programa pilot pioner en participació ciutadana”, diu Pelàez, que incloïa la creació d’una Comissió Permanent de Participació Ciutadana (CPPC) formada per representants de tots els partits, ciutadans i entitats, i que coordina i regula els altres mètodes de participació, com la consulta del canvi de nom del municipi, on va guanyar el “no” després d’un 41,39% de participació.

Per tota aquesta complexitat teòrica i pels bons resultats, el de Figaró és el cas “més interessant de Catalunya d’aplicació pràctica de la radicalitat democràtica”. Així ho creu Mauro Castro, un dels autors de l’estudi que la gestora política i social Sòcol ha fet, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, per estudiar la viabilitat dels pressupostos participatius a Figaró. L’estudi assegura que, després de set edicions, aquest mecanisme ha esdevingut “patrimoni del poble”. Fins i tot l’oposició, que en les dues primeres legislatures de la CAF hi era contrària, defensa ara que el que cal és millorar-los. Albert del Amor, líder de l’únic partit de l’oposició amb representació (Figaró Progrés-Partit dels Socialistes de Catalunya), creu que “cal explicar també el que no es pot fer, ja que, quan hi ha pocs recursos, s’han d’abandonar les propostes inviables”. A més, coincideix amb l’informe en el fet que els pressupostos participatius se centren massa en la votació i massa poc en la fase de propostes. Segons Del Amor, “cal fomentar el debat, l’opinió i la proposta per part dels col·lectius ciutadans i de les entitats” abans de votar. Aquesta fase prèvia de propostes, al principi oberta als ciutadans, s’ha anat restringint als òrgans participatius; és per això que han caigut de 150 el 2005 a 49 el 2010.

Per impulsar i mantenir un canvi tan radical, ha estat bàsica la coherència de totes les accions municipals. Amb aquest objectiu, no s’accepten propostes que generin exclusió social o un impacte negatiu en el medi ambient. A més, Figaró adopta el sistema de ponderació de Porto Alegre. Els vots, que compten un 65%, es combinen amb un 25% de valor afegit per les propostes que responguin coherentment a la planificació estratègica i un 10% que premia les necessitats bàsiques. Altres municipis han mirat de buscar la inspiració en Figaró, però la idea massa estesa que en grans ciutats no funcionaria tira molts ajuntaments enrere. “És cert que l’assemblea és més fàcil en un lloc petit, però avui en dia no és ja una qüestió de límits tècnics”, assegura Castro, que posa els exemples que van de Nova York a Rosario per negar el que qualifica de “fal·làcia”. Per ell, es tracta d’una qüestió de “voluntat política”, i no pas tècnica, ja que els mitjans que dóna la xarxa per vehicular les votacions la fan més accessible i barata que mai, trencant el mite que la democràcia és cara.

La política, un joc de nens

Les urnes, la política i les decisions vinculants són un terreny normalment vedat als menors d’edat. De fet, és complicat trobar una cosa més allunyada dels jocs i de la despreocupació dels infants. Però els nens de l’Escola Montmany tampoc no encaixen en la normalitat. Seva és la responsabilitat de decidir, cada any, a què es destinen 8.000 euros procedents de les arques del poble. “És un experiment que no hi ha ningú que no trobi interessant”, assegura Castro, “i que, a més, és pioner”. Amb uns 50 votants anuals –tots els nens i nenes de P5 a sisè–, és un procediment molt exigent per a l’escola. El fet de veure que els resultats han estat molt satisfactoris, sobretot veient l’evolució en la mentalitat dels alumnes, anima els mestres. “El primer any demanaven fer coses per a nens, i es van gastar tots els diners a fer una Fira de Nadal. Més endavant, han anat sortint propostes amb impacte en l’àmbit del poble”, explica l’alcalde. És amb aquesta consciència de comunitat que els nens van començar a parlar d’inversions que es queden i no pas de consum puntual, com una pista de skate o fer millores al pati de l’escola. Fins i tot han arribat a organitzar partits polítics i una campanya electoral, amb propostes concretes, per permetre als nens “amarar-se de cultura democràtica”.

Si això fos poc, els nens també participen en els pressupostos “per a adults”. A través del quadern familiar, una llibret il·lustrat d’aspecte infantil, s’intenta que els nens ajudin a decidir les necessitats de Figaró. La idea és que se l’enduguin a casa i, juntament amb la família, identifiquin mancances i es conscienciïn dels serveis que dóna el poble. Així “es potencia el debat de política local a les famílies de manera distreta”, assegura Castro, al mateix temps que s’aporta informació interessant perquè sobretot la gent que té Figaró com a ciutat dormitori “faci poble”. De 28 quaderns, amb 67 participants sumant-hi els familiars, l’any 2005, s’ha passat a 43 quaderns (gairebé un per nen), que, en total, fan participar-hi 137 persones. Amb tanta implicació entre els més joves, el drama és ara el dels d’edat compresa entre 12 i 16 anys, que són els únics que no hi poden participar.

L’aigua torna a ser del poble

Un 98% del terme municipal es troba en zona protegida, i és allà, al Parc Natural del Montseny, per on passa la riereta de Vallcàrquera, que proveeix des de sempre els veïns de Figaró. La gestió de l’aigua i les irregularitats en la privatització progressiva del sector han estat el centre de moltes lluites reivindicatives, amb el paradigma de la polèmica d’Aigües Ter Llobregat. A Figaró va ser gestionada fins a 2009 per l’empresa privada CASSA. Va ser llavors quan l’Ajuntament es va llançar cap a una operació sense gaires precedents a Catalunya: la remunicipalització de la gestió de l’aigua.

L’alcalde explica l’operació denunciant que van voler trencar amb un cercle viciós que es dóna en molts municipis. “Les concessions poden ser de 5 o 10 anys, però el finançament és a 20 anys de vista; per això, quan s’acaba la concessió, estàs gairebé obligat a atorgar-la a la mateixa empresa, perquè li hauràs de seguir pagant”. Les deficiències en la gestió i el poc compromís de la companyia en el cabal ecològic de la riereta van fer que s’hi decidissin. Ara l’Ajuntament forma part del CONGIAC, un consorci que agrupa una sèrie de municipis catalans que encara mantenen la gestió de l’aigua, com Manresa o Reus. Des de llavors, és el consistori, amb l’assessorament d’Aigües de Mataró, qui decideix què i com cal gestionar la xarxa d’aigua. Per posar al dia la xarxa i adaptar-se als requisits del CONGIAC, va caler una pujada progressiva i forta del preu de l’aigua. L’any 2013, però, es va decidir congelar les tarifes els tres anys següents. Durant aquest temps, s’analitzaran les dades per tal d’establir un nou sistema tarifari “per patrons de consum amb un biaix social”, segons l’alcalde. No és el mateix una casa amb un consum regular que una altra on a l’estiu es gasta molta més aigua regant la gespa i omplint piscines.

Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, només un 25,5% dels municipis de 1.000 a 5.000 habitants gestionen l’aigua ells mateixos, mentre que en un 55,9% ho fan les empreses privades. Però Figaró no està sol: segons la plataforma Aigua és Vida, també Alfés, Arenys de Munt, Viver i Serrateix, Carme i Vilalba Sasserra han remunicipalitzat l’aigua. Són cada cop més els ajuntaments que aprofiten la fi de la concessió per tornar a la gestió pública, per evitar els abusos tarifaris o l’abandonament al qual a vegades els sotmeten les grans companyies privades del sector.

Amenaça de reforma

A propòsit d’això, els pobles encaren el futur amb inseguretat creixent. La reforma de les administracions locals del Govern de Mariano Rajoy té com a suposat leitmotiv la racionalització de l’Administració pública. A la pràctica, però, els municipis de menys de 5.000 habitants –un 80% dels catalans– podrien desaparèixer de facto. D’això precisament es queixa Lluc Pelàez: “Que els municipis no tinguin competències ni capacitat de fer coses: aquest és el mosaic ideològic que volen imposar, ja que donar-nos poder va en contra del bipartidisme i de la concentració de poder polític”. Segons l’Associació Catalana de Municipis, els serveis prestats pels municipis s’hauran de cenyir a les seves competències bàsiques, sense poder anar més enllà si estan en mala situació econòmica. “Fa molts anys que ens ofeguen econòmicament, i ara ens diuen que, si no som eficients, ens han d’eliminar”, diu Pelàez. La Generalitat els deu 1,5 milions d’euros de la Llei de barris, que és més del pressupost anual de la localitat, i el Govern espanyol finança una part d’aquest import donant crèdit amb un 5% d’interessos. “Els municipis petits són inviables si els fas inviables”, creu l’alcalde.

Espanya va al revés d’Europa. Avui dia ja té un percentatge d’impostos gestionats pels ens locals més baix que la mitjana de la Unió Europea. Amb la reforma, aquesta diferència s’accentuarà. Moltes competències en sanitat, educació o serveis socials s’han de cedir a la Diputació o als consells comarcals, dos òrgans no escollits democràticament, abans de 2016. D’altres, com l’escola bressol de Figaró, quedarien en uns llimbs legals encara per aclarir. El que és segur és que, si es dóna aquest traspàs de competències, no tindrà cap sentit seguir preguntant a la ciutadania, ja que no hi haurà res sobre què decidir.

Figaró, mentrestant, seguirà apostant per la participació. Aquest any 2013 s’hi han votat els pressupostos participatius per als anys 2014 i 2015. L’Ajuntament aprofitarà aquest marge de temps per decidir si adopta les recomanacions que li fa la Diputació en el seu informe, com la rendició de comptes d’anys anteriors més exhaustius, afavorir la transparència o millorar la comunicació. En tot cas, malgrat el buit dels mitjans i totes les amenaces, els veïns de Figaró continuaran tenint, almenys durant aquest any 2014, el poder a les seves mans.

Autor: Allosa Ajanovic (Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina, 1991)

Font: Mediat.cat