Font: EcoDiari

En paral·lel a les preferències de Presidència, que ha frenat el procés, les de Territori i Sostenibilitat, o les de Mas-Colell, que vol els 300 M€ per pagar nòmines

La privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATL) ha generat un seguit d’inquietants notícies durant les dues darreres setmanes. Són notícies que basculen entre les suposades pressions exercides pel president Mas sobre el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, perquè l’adjudicació es produeixi al més aviat possible, passant per la suposada guerra oberta entre els dos únics licitadors, Acciona i Agbar (Aigües de Barcelona) –pel fet que la primera seria afavorida en detriment de la segona–, fins, finalment, el fre, instat directament per Presidència, a qualsevol contractació immediata sense un estudi profund i acurat d’ambdues ofertes.

En lliça: 300 milions d’euros trinco-trinco i 700 de més que rebria la Generalitat durant els pròxims 50 anys. Tanmateix, rere les vacil·lacions i els dubtes hi ha la guerra soterrada que, certament, mantenen d’una banda els partidaris, dins del Govern, d’Agbar (Presidència), i els favorables a Acciona (encapçalats per Lluís Recoder).

Entre els qui pressionen perquè s’adjudiqui ATL a Agbar, encara n’hi ha que creuen que Agbar és catalana, amb què sembla que no es van assabentar al seu moment que se la va quedar Suez. I pel que fa a les presses quant a l’adjudicació, la pressió vindria de la banda del conseller d’Economia, Mas-Colell, perquè si es fa la contractació ràpida es rebrien de seguida els 300 M€ esmentats per pagar nòmines i els 700 M€ de més que computarien contra el dèficit de la Generalitat.

Pel que fa a les presses del conseller de Territori i Sostenibilitat perquè el pastís se l’endugui Acciona –que va fer l’oferta més barata i en certs aspectes més inversemblant (mantenir el 100% dels llocs de treball durant 50 anys)– potser cal comptar que, segons fonts sindicals, un dels qui participen en l’oferta és el grup de comunicació Media Planning, del seu íntim Ferran Rodés, president del CADS i del consell d’administració del diari Ara. Junt amb Manuel Torreblanca (Barcel Euro), són els dos empresari que s’han unit al projecte de José Manuel Entrecanales (Acciona), on Rodés té cadira al consell d’administració. Les mateixes fonts afirmen, irònicament, que la relació de la Direcció General de Polítiques Ambientals i el diari Araés com un matrimoni ben avingut.

Ara bé: sigui quin sigui el beneficiari, cal preveure que si actualment la tarifa mitjana per metre cúbic d’aigua és de 0,38 euros, Acciona l’apujaria fins als 0,7088 i Agbar fins als 0,79, en ambdós casos, doncs, més del doble de la tarifa actual.

De fet, si finalment s’adjudica ATL a Acciona, Agbar ja ha fet saber que recorrerà la decisió als tribunals, encara més si el Govern modifica una coma del contracte marc. La gran meta d’Ángel Simón, president executiu del grup, sembla que és, segons els més pròxims, presidir Suez a París –que controla el 56% de la companyia–. Si finalment Agbar perd el concurs d’ATL, els francesos ja no hi confiarien com fins ara.

Però si Agbar recorre, Acciona, per contra, atacarà judicialment la creació de l’empresa mixta de l’Àrea Metropolitana (85% Agbar, que opera sense concessió, i 15% EMSA) que, pel que sembla, ni l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, està d’acord a constituir. De fet, el dia que va passar al Ple de l’Àrea la creació d’aquesta empresa –que vulnera qualsevol legislació de concurrència pública–, alguns dels presents van poder constatar que ni tan sols Joan Puigdollers, el segon d’en Trias a l’Ajuntament de la capital catalana, en sabia res.

Precisament, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que viu el pitjor moment de la seva història, ha presentat unes al·legacions duríssimes contra la creació d’aquesta empresa mixta metropolitana. És un episodi més de la guerra que manté Leonard Carcolé, actual director de l’ACA, contra Ángel Simón. Tanmateix, darrere la malaltissa obsessió a utilitzar l’Agència contra Agbar, l’ACA es mor d’inanició i gairebé tothom mira cap a una altra banda.

Però, darrere d’aquest fraccionat escenari, la societat civil intenta empènyer –amb moltes dificultats–, a través de la plataforma Aigua és Vida i de la iniciativa ciutadana europea (ICE) perquè es consideri l’aigua com un dret humà –ja que, de fet, la Unió Europea està violant la suposada neutralitat sobre la propietat pública o privada i la gestió dels serveis d’aigua col·lectius (art. 345 del TFUE i art. 17.1 de la Directiva 2006/123/CE relativa als serveis en el mercat interior).

El que es vol, doncs, és que de forma definitiva ATL continuï com a empresa pública, atès que l’aigua és essencial per a la vida i perquè “no hi ha cap motiu ni tècnic, ni econòmic, ni molt menys ambiental o social” per continuar amb aquesta privatització.