[CAT]

Intervenció en la taula rodona sobre Desenvolupament el Fòrum Social del Consell de Drets Humans: Aigua per als Drets Humans i el Desenvolupament Sostenible.

3 de novembre en el Saló d’Actes del Palau de les Nacions a Ginebra

A hores d’ara estem immersos en una situació de múltiples crisi sobreposades: social, econòmica, ambiental, democràtica i sanitària. La crisi global de l’aigua es reflexa a CADA UNA de les altres crisis sobreposades: social, econòmica, ambiental, democràtica i sanitària. A més a més la crisi mundial de l’aigua exemplicifica molt bé el model sobreposat de “desenvolupament” que s’ha imposat: s’ha explotat l’aigua com un recurs econòmic i infinit a favor de certs interessos localitzats, i per contra això ha afectat a la quantitat i qualitat de l’aigua disponible per al medi, els territoris i les comunitats. Aquest model de desenvolupament és el causant de les desigualtats entre el Nord i el Sud Global.

En aquest context en què ens trobem, el primer GAMECHANGER que suggerim és que no podem seguir parlant de desenvolupament com creixement econòmic sostingut per la depreciació de recursos naturals, urbans i vitals.

En 2020 la AGNU va reconèixer l’aigua com un Dret Humà universal. A hores d’ara moltes legislacions reconeixem l’aigua com un bé comú i jerarquitzant els usos de l’aigua, prioritzant l’aigua per al desenvolupament de les vides (humanes i no humanes), les societats i economies, i amb aquest ordre és amb el qual s’han de restringir certs usos per a protegir l’aigua com un bé comú de tothom. De fet, en 2010 l’aigua s’ha reconegut com un Dret Humà atès l’impuls i el context que va viure Llatinoamèrica, on la privatització i l’explotació econòmica de l’aigua va deixar sense aigua a moltes poblacions mentre l’aigua servia com vector per al desenvolupament d’hidrocarburs, de la mineria i de la generació de beneficis econòmics de grans transnacionals europees i americanes. Allò que ens vengueren com desenvolupament és un atemptat contra la vida i un saqueig contra les poblacions locals. Per això hem de qüestionar-nos el paper de la privatització, mercantilització i financiarització de l’aigua, així com l’ús de la tecnologia acrítica a tots els problemes de desenvolupament.

L’últim informe de l’ex-relator del DHAS de la ONU, Leo Heller, posava en qüestió la històrica neutralitat amb què s’ha tractat els models de gestió per a garantir el dret a l’aigua i conclou que la privatització i la mercantilització de l’aigua comporten elevats riscos per a la garantia del dret. Al capdavall, el desenvolupament es pot definir com aquell model que permet viure en condicions dignes a les societats, sense comprometre la garantia dels drets humans i les condicions ambientals de les societats actuals i les futures.

Llavors, si la privatització de la gestió de l’aigua comporta riscos per la garantia del desenvolupament digne, per què no abordem la problemàtica de la forma deguda?

Portem anys veient com les privatitzacions i els models públic-privats han fracassat, ja a Amèrica Llatina als anys 90, i després a Europa. Un exemple en són les re municipalitzacions, però hi ha molts més processos de reapropiació de l’aigua per part dels moviments, com Cochabamba, el referèndum d’Uruguai en defensa de l’aigua, el d’Itàlia. Aquests processos no només s’adonen al Sud Global, sinó que també es repliquen de igual forma al Nord global. Tenim nombrosos exemples, Buenos Aires en 2005, París en 2010, Berlín, Valladolid, i una de les més recents és Terrassa, a Catalunya. On a més de remunicipalitzar s’ha creat un observatori de l’Aigua pilotat entre l’Administració local, l’operador i la societat civil organitzada. Per a entendre-ho el procés de Terrassa os contaré breument sobre el context català:

Mentre en el món, el 90% de l’abastament de l’aigua es realitza per operadors públics, i en Europa el 80%; en Catalunya el 81% de la població rep l’aigua d’operadors privats. Aquest context té un impacte directe en la governança de l’aigua, on el govern ha estat segrestat pel principal operador privat, Agbar, amb la connivència de l’administració pública. Des de 2010, s’ha endegat un lent però constant moviment de remunicipalització. En l’última dècada, 29 municipis catalans han recuperat la gestió pública de l’aigua, altres 30 estan en procés i 150 més tenen concessions que ja han finalitzat o ho faran en 2030. Alhora, s’han constituït 20 plataformes ciutadanes en diferents municipis que treballen de diverses formes per a recuperar la gestió pública i democràtica de l’aigua. A la vegada, hi ha 40 municipis enfrontats a demandes judicials per part de l’operador privat per a salvaguardar els seus interessos d’obtenir beneficis amb la gestió de l’aigua. El segon GAMECHANGER seria facilitar aquests processos de reapropiació de l’aigua per part dels governs locals i les comunitats i posar límit al poder corporatiu.

No podem oblidar que si bé la gestió dels serveis públics i béns naturals pot delegar-se al sector privat, el control i el govern sobre aquests serveis i sectors és responsabilitat pública. En una situació democràtica, no pot deixar-se en mans del mercat i interessos localitzats. És una situació democràtica, no poder deixar-se en mans del mercat i interessos localitzats. És a dir que el govern de l’aigua és una responsabilitat pública que únicament ha d’implicar les dimensions públiques i comunitàries.

En l’actual context de crisi ambiental i climàtica, creix la preocupació pública sobre com anem a afrontar els reptes de l’emergència climàtica, creix la preocupació pública sobre com hem d’afrontar els reptes de l’emergència climàtica i ambiental. A hores d’ara presenciem un encariment de la vida i dels serveis més bàsics, i un augment preocupant de la pobresa mundial. Això succeïx alhora que les grans empreses que governen els béns comuns més essencials per a la vida enriqueixen cada vegada més. El canvi climàtic, que impacta especialment sobre l’aigua, ens obliga a adaptar les nostres ciutats, territoris i serveis al context actual. I l’adaptació necessita d’inversions no rentables i de mecanismes socials que salvaguardin als més vulnerables. I la decisió de realitzar aquests projectes no pot condicionar-se a la rendibilitat econòmica i la generació de benefici privat. Les comunitats més afectades pel model de desenvolupament actual i el canvi climàtic tenen dret a decidir com ens anem adaptar al canvi climàtic.

El cas de la gestió és només una de les formes de privatització, però si parlem de captura de la governança i les polítiques de l’aigua per part del sector privat, mes aviat, per part d’empreses transnacionals. S’ha de parlar de formes de privatització de l’aigua més enllà de la gestió, a través de models industrials agroramaders intensius i contaminants, que externalitzen els costos ambientals dels seus processos maximitzant beneficis. També hi ha que tenir en compte l’impacte dels models d’ordenació territorial i urbanístics extractivistes i depredadors i l’impacte que deixen en les fonts d’abastament de l’aigua i en l’increment de la demanda.

Segons l’informe de la UNESCO del 22 de Març de 2020 per a les Nacions Unides sobre el Desenvolupament dels Recursos Hídrics en el Món, per adaptar-se i mitigar el canvi climàtic la UNESCO, ha posat en el primer escalafó en la gestió de l’aigua com l’element clau per afrontar el canvi climàtic51. En aquest sentit s’ha indicat que la gestió climàtica i la gestió hídrica requereixen de mecanismes de supervisió i coordinació i per a això necessita de,

1. major participació pública per a debatre i gestionar el risc climàtic,

2. construir capacitat d’adaptació a múltiples nivells i

3. donar prioritat a la reducció del risc i als grups vulnerables.

No és casual que la UNESCO apunti a un dels principis dels Drets Humans com és la participació pública per a escollir quin tipus de desenvolupament volem de forma democràtica i col·lectiva, prioritzant el bé comú i les necessitats comunes, deixant així de respondre als interessos col·lectius corporatius que ens han portat fins les actuals crisis. I per a què la participació pública i comunitària sigui efectiva, han de complir-se també com el dret d’accés a la informació, un altre principi dels drets humans molt vulnerable en el sector de l’aigua.

Per a tot plegat necessitem enfortir les capacitats dels governs locals, i capacitar al sector públic per a què pugui governar realment l’aigua. S’ha de passar d’una gestió de l’oferta a una gestió de la demanda. Portem anys de desmantellament del sector públic i de deixadesa de funcions. I allà on les comunitats ja es porten gestionant molts anys, o on es vol autogestionar, és deure de les administracions aprendre a realitzar col·laboracions públic-comunitàries. És a dir, portem dècades amb un altre mantra que són els partenariats públic-privats, i el tercer GAMECHANGER és que necessitem començar a impulsar l’enfortiment del sector públic, a través de partenariats públics-públics, i públic-comunitaris.

Per a promoure un model on la cura de les masses d’aigua, i la garantia de la vida humana i ecosistèmica sigui fonamental. Un model que, en definitiva, és incompatible amb l’obtenció de beneficis a través de l’aigua.

Finalment, necessitem mesures d’adaptació com solució de futur per a mantenir i cuidar l’aigua. Si seguim amb el model de desenvolupament basat en el creixement econòmic sense fre, convinat amb l’acció del canvi climàtic, l’abastament de l’aigua per a la vida es veurà molt amenaçat, i això no hi ha tecnologia ni inversió privada que ho arregli. Generalment, s’han fet càlculs de la necessitat d’aigua en base a mantenir el status quo del model industrial de desenvolupament empresarial i grans megaprojectes (urbanístics, turístics, extractius, agroramaders…), i això ha de canviar. El quart GAMECHANGER seria passar d’un model de gestió de l’oferta, a un model de gestió de la demanda.

A tot plegat s’afegeix l’ara preocupant, la entrada del agua com valor de mercat i per això des d’aquí volem llançar una pregunta: NNUU permetrà que això tiri endavant? El DHA reconegut i aprovat no permetria emprendre accions que invalidessin aquestes operacions financeres a futur? Creiem que en l’actual situació de sequeres i canvi climàtic es un tema crucial que no pot deixar-se en mans dels estaments financers una vegada mes.

Moltes gràcies

[CAST]

Intervención en la mesa redonda sobre Desarrollo del Foro Social del Consejo de Derechos Humanos: Agua para los derechos humanos y el Desarrollo sostenible

3 de noviembre en el Salón de Actos del Palacio de las Naciones en Ginebra

Hoy en día estamos inmersos [I1] en una situación de múltiples crisis superpuestas: social, eIconómica, ambiental, democrática y sanitaria. La crisis global del agua se ve reflejada en CADA UNA de las otras crisis que atravesamos. Además, la crisis mundial del agua ejemplifica muy bien el modelo de supuesto “desarrollo” que se ha impuesto: se ha explotado el agua como un recurso económico e infinito a favor de ciertos intereses localizados, y por contra esto ha afectado a la cantidad y calidad de agua disponible para el medio, los territorios y las comunidades. Este modelo de desarrollo es el causante de las desigualdades entre el Norte y el Sur Global.

En este contexto en que nos encontramos, el primer Gamechanger que sugerimos es que no podemos seguir hablando de desarrollo como crecimiento económico sostenido por la depredación de recursos naturales, urbanos y vitales. 

En 2010 la AGNU reconoció el agua como un derecho humano universal . Hoy día muchas legislaciones reconocen el agua como un bien común, y jerarquizan los usos del agua, priorizando el agua para el desarrollo de las vidas (humanas y no humanas), las sociedades y las economias, y con ese orden es con el qual se deben restringir ciertos usos para proteger al agua como bien común de todos. De hecho en 2010 el agua se reconoció como derecho humano dado el impulso y el contexto que vivió latinoamerica, donde la privatización y explotación económica del agua dejó sin agua a muchas poblaciones mientras el agua servía como vector para el desarrollo de hidrocarburos, de la minería y de la generación de beneficios económicos de grandes transnacionales europeas y americanas. Eso que nos vendieron como desarrollo es un atentado contra la vida y un saqueo contra las poblaciones locales. Por eso debemos cuestionarnos el papel de la privatización, mercantilización y financiarización del agua, así como el uso de la tecnología como solución acrítica a todos los problemas de desarrollo“:

El último informe del ex-relator del DHAS de la ONU, Leo Heller, ponía en cuestión la histórica neutralidad con la que se ha tratado los modelos de gestión para garantizar el derecho al agua, y concluye que la privatización y mercantilización del agua conllevan elevados riesgos para la garantía del derecho. Al fin y al cabo, el desarrollo se puede definir como aquel modelo que permite vivir en condiciones dignas a las sociedades, sin comprometer la garantía de los derechos humanos y las condiciones ambientales de las sociedades actuales y las futuras. Entonces, si la privatización de la gestión del agua comporta riesgos para la garantia del desarrollo digno, por qué no abordamos la problemática de forma debida?

Llevamos años viendo como las privatizaciones y los modelos de colaboración público-privada han fracasado, ya en América Latina en los años 90, y después en Europa. Un ejemplo de ello son las remunicipalizaciones, pero hay muchos más procesos de reapropiación del agua por parte de los movimientos, como Cochabamba, el referéndum de Uruguay en defensa del agua, el de Italia. Estos procesos no solo se dan en el Sur global, sino que también se replican de igual forma en el Norte global. Tenemos numerosos ejemplos, Buenos Aires en 2005, París en 2010, Berlín, Valladolid, y una de las más recientes es Terrassa, en Catalunya. Donde además de remunicipalizar se ha creado un observatorio del Agua pilotado entre la Administración local, el operador y la sociedad civil organizada. Para entender el proceso de terrassa os contraé berevemente sobre el contexto catalán:

Mientras en el mundo, el 90% del abastecimiento del agua se realiza por operadores públicos, y en Europa el 80%: en Cataluña el 81% de la población recibe el agua de operadores privados. Este contexto tiene un impacto directo en la gobernanza del agua, donde el gobierno ha sido secuestrado por el principal operador privado, Agbar, con la connivencia de la administración pública. Desde 2010, se ha iniciado un lento pero constante movimiento de remunicipalización. En la última década, 29 municipios catalanes han recuperado la gestión pública del agua, otros 30 están en proceso y 150 más tienen concesiones que ya han finalizado o lo harán en 2030. Al mismo tiempo, se han constituido 20 plataformas ciudadanas en diferentes municipios que trabajan de diversas formas por recuperar la gestión pública y democrática del agua. A su vez, hay 40 municipios enfrentando demandas judiciales por parte del operador privado para salvaguardar sus intereses de obtener beneficios con la gestión del agua. El segundo GAMECHANGER seria facilitar estos procesos de reapropiación del agua por parte de los gobierno locales y las comunidades y poner límite al poder corporativo.

No podemos olvidar que si bien la gestión de los servicios públicos y bienes naturales puede delegarse al sector privado, el control y el gobierno sobre estos servicios y sectores es responsabilidad pública. En una situación democrática, no puede dejarse en manos del mercado e intereses localizados .Es decir que el gobierno del agua es una responsabilidad pública que únicamente debe implicar las dimensiones públicas y comunitarias. 

En el actual contexto de crisis ambiental y climática, crece la preocupación pública sobre cómo vamos a afrontar los retos de la emergencia climática y ambiental. Hoy día presenciamos un encarecimiento de la vida y los servicios más básicos, y un aumento preocupante de la pobreza mundial. Esto sucede a la vez que las grandes empresas que gobiernan los bienes comunes más esenciales para la vida se enriquecen cada vez más. El cambio climático, que impacta especialmente sobre el agua, nos obliga a adaptar nuestras ciudades, territorios y servicios al contexto actual. Y la adaptación necesita de inversiones no rentables y de mecanismos sociales que salvaguarden a los más vulnerables. Y la decisión de realizar estos proyectos no puede condicionarse a la rentabilidad económica y la generación de beneficio privado. Las comunidades más afectadas por el modelo de desarrollo actual y el cambio climático tienen derecho a decidir cómo nos vamos a adaptar al cambio climático.

El caso de la gestión es tan solo una de las formas de privatización, pero si hablamos de captura de la gobernanza y las políticas del agua por parte del sector privado, más bien, por parte de empresas transnacionales. Hay que hablar de formas de privatización del agua más allá de la gestión, a través de modelos industriales agroganaderos intensivos y contaminantes, que externalizan los costes ambientales de sus procesos maximizando beneficios. También hay que tener en cuenta el impacto de los modelos de ordenación territorial y urbanísticos extractivistas y depredadores y el impacto que dejan en las fuentes de abastecimiento de agua y en el incremento de la demanda. Todas estas formas de privatización, en muchos casos conducen a la degradación y sobreexplotación de los ecosistemas acuáticos. 

Según el informe de UNESCO del 22 de Marzo 2020 para las Naciones Unidas sobre el Desarrollo de los Recursos Hídricos en el Mundo, para adaptarse y mitigar [I4] el cambio climático la UNESCO, ha puesto en el primer escalafón en la gestión del agua como el elemento clave para afrontar el cambio climático51. En este sentido se ha indicado que la gestión climática y la gestión hídrica requieren de mecanismos de supervisión y coordinación y que para ello necesita de,

(i)            mayor participación pública para debatir y gestionar el riesgo climático,

(ii)          construir capacidad de adaptación a múltiples niveles y

(iii)         dar prioridad a la reducción del riesgo y a los grupos vulnerables52.

No es casual que la UNESCO apunte a uno de los principios de los derechos humanos como es la participación pública para escoger qué tipo de desarrollo queremos de forma democrática y colectiva, priorizando el bien común y las necesidades comunes, dejando así de responder a los intereses corporativos que nos han llevado hasta las actuales crisis. Y para que la participación pública y comunitaria sea efectiva, debe cumplirse también con el derecho de acceso a la información, otro principio de los derechos humanos muy vulnerable en el sector del agua. 

Para ello, necesitamos fortalecer las capacidades de los gobiernos locales, y capacitar al sector público para que pueda gobernar realmente el agua. Hay que pasar de una gestión de la oferta a una gestión de la demanda. Llevamos años de desmantelamiento del sector público y de dejación de funciones. Y allí dónde las comunidades ya se llevan autogestionando muchos años, o donde se quieran autogestionar, es deber de las administraciones aprender a realizar colaboraciones público-comunitarias. Es decir, llevamos décadas con otro mantra que son los partenariados público-privados, y el tercer GAMECHANGER es que necesitamos empezar a impulsar fortalecimiento del sector publico, a través de partenariadors público-públicos, y publico-comunitarios.

Para promover un modelo dónde el cuidado de las masas de agua, y la garantía de la vida humana y ecosistémica sea fundamental. Un modelo que, en definitiva, es incompatible con la obtención de beneficios a través del agua.

Para acabar, necesitamos medidas de adaptación como solución de futuro para mantener y cuidar el agua. Si seguimos con el modelo de desarrollo basado en el crecimiento económico sin freno, combinado con la acción del cambio climático, el abastecimiento del agua para la vida va a verse myu amenazado, y esto no hay tecnologia ni inversión privada que vaya a arreglarlo. Generalmente, se hacen los cálculos de la necesidad de agua en base a mantener el status quo del modelo industrial de desarrollo empresarial y de grandes megaproyectos (urbanísticos, turísticos, extractivos, agroganaderos…), y esto tiene que cambiar. El cuarto Gamechanger seria pasar de un modelo de gestión de la oferta de agua, a un modelo de gestión de la demanda. 

A todo ello se une la ahora preocupante, la entrada del agua como valor de mercado y por ello desde aquí queremos lanzar una pregunta: ¿NNUU va a permitir que esto siga adelante? El DHA reconocido y aprobado no permitiria emprender acciones que invalidasen esas operaciones financieras a futuro? Creemos que en la actual situación de sequías y CC es un tema crucial que no puede dejarse en manos los estamentos financieros una vez más. 

Muchas Gracias