A Catalunya, un 80% de l’aigua és gestionada per empreses privades o mixtes, que generen una tarifa un 25% més cara que allà on el servei està en mans públiques

L’accés a una aigua potable, sanejada i a un preu assequible va ser reconegut explícitament com un dret humà per l’Assemblea General de les Nacions Unides en una resolució de 2010. Malgrat la consideració de l’aigua com a bé d’interès comú (i cada cop més escàs), molts municipis cedeixen la seva administració a mans privades. El cas de Catalunya és especialment impactant: un 80% de l’aigua està gestionada per empreses privades o mixtes. A l’Estat espanyol, aquest percentatge és del 50%; a Europa, no supera el 30%, i a tot el món, es queda en un 10%.

Segons dades comparades de diversos municipis obtingudes de l’Observatori del preu de l’aigua a Catalunya, una eina de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la tarifa dels municipis amb gestió privada és un 25% més cara (de mitjana) que la dels de gestió pública. L’encariment és degut a tres factors. El primer, el benefici industrial. El segon, els costos encoberts que es deriven de les subcontractacions. I el tercer factor d’encariment és el cànon concessional, una quantia que funciona com un impost encobert i que els ajuntaments demanen a l’empresa en contrapartida per la concessió.

El model privat també va associat a un seguit d’irregularitats, segons diversos estudis. En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB), un informe elaborat per la plataforma Aigua és Vida el 2012 assenyala els costos il·legítims ques’afegeixen al rebut, que inclouen el pagament d’interessos a La Caixa, l’accés al coneixement d’Agbar o les seves campanyes publicitàries (veure infografia). En total, afegint els sobrecostos no associats a l’aigua, les famílies hauran de pagar un 80,9% més (124,1 euros més cada any) pel mateix servei o un de més mala qualitat durant els propers 33 anys.

Onada de remunicipalització
Segons l’informe Water remunicipalisation as a global trend, del Transnational Institute, 180 municipis d’arreu del món han recuperat la gestió pública de l’aigua entre l’any 2000 i el 2014. Als Països Catalans, sobretot a Catalunya, alguns municipis aprofiten la finalització de la concessió privada i plantegen processos de remunicipalització del servei, ja sigui assumint la gestió directa des del consistori o a través d’una empresa pública.

A Arenys de Munt, el govern municipal torna a controlar l’abastament d’aigua des de 2011 (tot i que SOREA, l’empresa concessionària des de 1999, l’ha demandat per pèrdua de beneficis futurs). Pollença (Mallorca), el Figaró-Montmany (Vallès) i Montornès del Vallès també han recuperat la gestió pública, aquesta última població després d’estar 50 anys en mans de l’empresa familiar CADAC S.L. En el cas de Girona, l’ajuntament encara haurà d’esperar vuit anys més perquè es va trobar amb un pla d’inversions amortitzades d’AGISSA quan estava a punt d’acabar la concessió i es va veure obligat a renovar el contracte. Per la seva banda, la Taula de l’Aigua de Terrassa ha engegat una campanya per reclamar la remunicipalització davant l’escenari, el 2016, de la fi de la concessió de 75 anys a Agbar.

La defensa d’una administració pública de l’aigua es fa des de plataformes ciutadanes com Aigua és Vida, però també a través del Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC), una entitat pública de base associativa que agrupa diversos ajuntaments implicats directament en la gestió de l’abastament d’aigua. Hi participen, entre altres, els ajuntaments de Reus, Manresa, Mataró, el Prat del Llobregat, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. El CONGIAC té una funció política d’assessorament sobre gestió pública i remunicipalització del servei, però també és un espai de coordinació per fer compres conjuntes d’energia, per compartir laboratoris d’anàlisi o programari específic i per preparar campanyes de comunicació.

Anne Le Strat, tinent d’alcalde del govern de París que va impulsar la remunicipalització de l’aigua a la capital francesa el 2010, creu que aquestes mesures són sinònims d’eficàcia. “L’experiència de París demostra que la gestió pública és eficaç: en un any, les tarifes de l’aigua van baixar un 8%”, afirma en una entrevista a la Directa. “Tot allò que es guanya es reinverteix a millorar el servei i, a més, s’han fet innovacions tecnològiques. Només cal voluntat política”, afirma Le Strat.

Les expertes coincideixen a assenyalar la transparència, la rendició de comptes i l’establiment de mecanismes de regulació i control públics com el mínims imprescindibles per assegurar que l’aigua s’administri de manera eficaç i també democràtica. Les plataformes ciutadanes continuen defensant una gestió pública que consideri l’aigua com un bé comú i no com una mercaderia més.

Font: La Directa