Assemblea General de les Nacions Unides va declarar, l’any 1993, el 22 de març com a Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua és un bé comú, patrimoni de tota la humanitat i de la biosfera, un dret humà reconegut per l’ONU. Un dret no només dels habitants actuals del planeta sinó també de les generacions futures que ens obliga a fer-ne un ús racional i sostenible.

Malauradament la crisi econòmica ha abonat el terreny per dur a terme una autèntica teràpia de xoc privatitzadora. Amb el pretext que no hi ha diners per afrontar pagaments, s’han de vendre béns públics. I és un pretext, no una raó, perquè la raó de prendre aquestes decisions és que han estat impulsades per la troika. A Catalunya, aquesta política s’ha acarnissat especialment amb l’aigua.

Aquí hem vist com es venia la gestió de la captació d’aigua (en alta) que feia l’empresa pública Aigües Ter Llobregat (ATLL), que utilitza un 65% de la població catalana, per als propers 50 anys. Hem vist també com s’imposava, per 35 anys, un operador privat en la distribució (en baixa) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que fins llavors operava sense contracte. Totes dues operacions envoltades de recursos judicials i de dubtes més que raonables sobre quins interessos han estat beneficiats per aquestes decisions polítiques. El que hem pogut constatar és que aquestes operacions han encarit el preu de l’aigua una mitjana del 28% justament en els anys de crisi més severa on hi ha més dificultats per pagar-la. Un cop més el suposat avantatge de la gestió privada de béns públics bàsics esdevé un frau a la ciutadania. Es recorden quan ens van dir que la “liberalització” del sector elèctric faria que baixés el preu de l’electricitat? Els preus pugen i els beneficis de les empreses que gestionen aquests serveis, també. Mentrestant milers de famílies es queden sense subministraments bàsics perquè no tenen recursos per pagar les factures.

Però el que hem viscut i estem vivint aquests darrers anys (desnonaments, bombolles financeres, rescats bancaris…) ens ha de fer veure que les polítiques dominants tenen efectes demolidors sobre l’estat del benestar, sobre el món laboral, les administracions públiques, el medi ambient i fins i tot la salut i l’educació, en definitiva, sobre els drets fonamentals de les persones. Si tenim alguna certesa avui és que la solució no vindrà pas de la venda dels béns públics, de la privatització i de l’aprimament del control públic. Hem pogut comprovar abastament que el mercat per si mateix no fa sinó provocar més desigualtats i situacions injustes.

El que cal ara més que mai és més regulació pública, també de la gestió de l’aigua, més participació i més apoderament ciutadà. Els béns comuns s’han de gestionar en benefici de la comunitat i la ciutadania ha d’interessar-se, implicar-se, participar en les decisions transcendents i tenir al seu abast eines de control democràtic. I les institucions ho han de promoure i facilitar.

I a Terrassa la ciutadania haurà de prendre una decisió transcendent en els propers anys ja que el final de la concessió per 75 anys del servei d’abastament d’aigua finalitzarà l’any 2016. Caldrà, en un veritable exercici de transparència i radicalitat democràtiques, que l’Ajuntament posi al seu abast tota la informació disponible sobre els avantatges i inconvenients de tots els models possibles perquè pugui decidir quin de tots considera que és el més beneficiós per als interessos de la comunitat.

Font: Diari de Terrassa. EVA HERRERO és regidora del grup municipal (ICVEUiA) a l’Ajuntament de Terrassa