Per Jordi Ballart –  27/09/2016

Per a mi, aquest és un principi fonamental: l’aigua és i ha de ser de tothom. Com diu l’article 128 de la Constitució, que hem de lluitar perquè sigui una realitat i no un desig: “Tota la riquesa del país, en les seves diverses formes i sigui quina sigui la seva titularitat, està subordinada a l’interès general”. Aquest principi, sense cap mena de dubte, inclou i ha d’incloure l’aigua i molts altres béns bàsics, que han d’estar al servei de l’interès dels ciutadans i ciutadanes i no ser un simple negoci en funció d’interessos privats. Una immensa majoria estem d’acord en això, però hi ha gent que juga a fer que perdem de vista la part essencial del debat i que ens despistem amb les qüestions accessòries.

Insisteixo: l’aigua de Terrassa és i ha de ser de Terrassa. De tots els terrassencs i terrassenques, no només d’aquells o aquelles que es pensen que tenen una mena de propietat perpètua sobre la ciutat. La qüestió no és la història ni el passat, encara que alguns vulguin idealitzar-lo. S’hauria pogut fer diferent, clar que sí, però en aquella ciutat del segle XIX, amb aquella política al servei d’unes classes industrials dominants, no hi havia altra opció: gestió privada d’un bé públic. El contracte del 1941, en plena postguerra i en els anys més durs del franquisme, ja em sembla menys acceptable, però tampoc no entraré ara a discutir-lo: el que m’interessa és construir el futur i no ser esclau del passat.

És obvi que l’empresa Mina ha fet coses ben fetes al llarg de la seva història. Però no estem discutint això. Estem discutint si al 2016 hem de fer les coses en funció del que va passar el 1841, el 1941, el 1979 o als anys 90. El que a nosaltres ens toca és decidir en el present i pensar en el futur, sense oblidar que l’any 1841 no existia cap text constitucional que digués el que diu el nostre, encara que a molta gent no li interessa recordar-ho ni pel que fa a l’aigua, ni a l’habitatge, ni al sistema financer o a les relacions laborals i a tantes altres qüestions clau per al benestar i per al progrés social. Ho repeteixo: l’interès general està per damunt de l’interès privat.

Per tant, no hi ha “solucions naturals”, sinó decisions democràtiques. No hi ha desagraïment pels serveis prestats (i pagats), ni menysteniment per la visió històrica o la capacitat empresarial. Hi ha, simplement, la necessitat de trobar respostes del segle XXI i no del segle XIX, en un moment en el qual és decisiu preservar i enfortir el sector públic, el bon govern i la transparència. I de la mateixa manera que la gestió privatitzada no té res de “natural” ni està escrit enlloc que hagi de ser més econòmica o eficient, tampoc no es tracta de qui és més o menys terrassenquista. El terrassenquisme de la gent, de tothom, és més ampli, més net i més enriquidor socialment que el suposat patriotisme desinteressat dels que fan negocis amb el terrassenquisme. Una empresa privada que està dominada per capital no terrassenc difícilment pot fer bandera del seu arrelament a la ciutat. No s’entén l’actual situació si oblidem que el que està en joc no és Terrassa, sinó el domini de l’aigua a Catalunya, a Espanya, a Europa i a gran part del món. La gestió de l’aigua a Terrassa és, simplement, un front que els autèntics propietaris de la Mina, que no són terrassencs, no poden perdre, perquè saben que després en perdran molts més.

Per això, a Terrassa ens concentrem a preservar allò que és de Terrassa, allò que pertany al país i que no podem permetre que sigui un simple actiu en mans de poderosos interessos empresarials i financers internacionals. La situació hauria estat més fàcil, sens dubte, si l’empresa concessionària hagués tingut més clar que l’aigua no és seva, si hagués estat més transparent, si hagués col·laborat lleialment amb l’Ajuntament, si no hagués recorregut decisions democràtiques, si hagués acceptat les ofertes de diàleg que s’han plantejat i que ha rebutjat sistemàticament. La raó de fons és que l’empresa concessionària no reconeix la titularitat de l’Ajuntament sobre el servei, i reté informació essencial per a definir el seu futur. I vol imposar una proposta única, la seva, que no ha estat acceptada per l’Ajuntament, unilateral, interessada, que passa per sobre dels principis de publicitat i de lliure concurrència. Aquesta és la clau del conflicte, que l’empresa concessionària vol presentar falsament com si l’Ajuntament es negués a dialogar.

Crec que els interessos que hi ha per damunt de l’empresa no són aliens a aquesta actitud d’obstrucció, de posar pals a la roda, de dificultar els acords i de donar totes les culpes a l’Ajuntament i a la gran majoria política i social que defensa un nou enfoc de la qüestió de l’aigua. Aquest Alcalde sempre defensarà la transparència, l’ètica en la gestió pública i els interessos dels terrassencs i terrassenques, per sobre de qualsevol interès particular, i tampoc acceptarà suposats pactes ocults, fets als despatxos i a esquenes de la ciutadania. Tot amb parets de vidre. Així és com entenc el terrassenquisme del segle XXI.

La situació és ben senzilla d’entendre: hi ha un contracte que s’acaba i s’ha de liquidar la feina feta i posar les bases d’un futur de ciutat. Com a màxim responsable del bon funcionament de l’Administració, em comprometo a que la liquidació de la concessió es faci amb total respecte a la llei. I espero la participació de tota la societat terrassenca per analitzar les diferents fórmules de gestió de forma fiable i transparent, en els debats públics que iniciem en els propers dies.

L’Ajuntament té l’obligació de definir el futur del servei en defensa dels interessos de tots els terrassencs i terrassenques, i aquesta tasca la farà amb plena llibertat, dintre de la llei i sense acceptar les pressions disfressades d’ofertes de diàleg. En el món institucional, no hi ha drets adquirits, ho sabem tots i totes. Justament perquè no volem renunciar a l’aigua ni a la nostra història, diem que l’aigua ha de seguir essent de Terrassa. Clarament, rotundament, sense matisos. Que no pot ser un objecte de negoci o de transacció comercial. I que, si així ho decideix democràticament la majoria del Ple, ha de ser gestionada de forma directa, precisament per garantir que estigui al servei dels interessos generals i no dels beneficis particulars.

Ningú pot disputar la sobirania d’un plenari, però tothom ha d’estar obert a escoltar i reconèixer a l’altre. Amb aquest esperit demano a la part terrassenca de Mina que reconsideri la seva actitud i passi a col·laborar amb el futur de Terrassa, ajudant a fer una liquidació exemplar que la torni a legitimar com empresa amb esperit terrassenc. Aquest és el meu compromís, no contra ningú, sinó a favor de tothom: la governança pública és la millor garantia perquè al segle XXI l’aigua segueixi sent terrassenca i de tothom.

Font: MónTerrassa