Només un 15% de les zones humides en mans de la Generalitat es troben un bon estat, segons el pla de control de l’Agència de l’Aigua

Al voltant de la platja de Castell, a Palamós, hi ha una de les pinedes mediterrànies més boniques, un lloc que convida a endinsar-se pels camins de ronda de la Costa Brava. Però en aquesta àmplia cala gairebé sense construccions i d’una bellesa relaxant crida especialment l’atenció la degradada llacuna central, una llengua d’aigua que dóna entrada a la platja. Les seves aigües fosques es troben en un estat de conservació tan deficient que enlletgeixen el panorama. La zona serveix d’exemple del lamentable estat de preservació de molts aiguamolls competència de la Generalitat.

Només el 15% de les zones humides de les conques internes de Catalunya presenten un bon estat de conservació; la resta d’aquests ecosistemes suspèn l’examen que ha fet l’Agència Catalana de l’Aigua dins del programa de seguiment i control de les masses d’aigua. A més, el 50% d’aquestes zones humides (maresmes costaneres però també llacunes superficials interiors) presenta un estat mediocre -estan a prop de l’objectiu, però no hi arriben-, mentre que la resta tenen una situació dolenta o deficient. ¿L’examen general que hem fet indica que l’estat de conservació de les nostres zones humides és deficient; cal protegirles, millorar-les. Es troben en un estat molt fràgil”, expliquen els tècnics de l’Agència de l’Aigua.

Els controls en marxa es fan en aplicació de la directiva europea marc d’aigües i han de servir per avaluar l’estat ecològic dels aiguamolls. Aquest programa s’ha anat aplicant fins ara de manera incompleta, en gran part a causa de la falta de recursos. Però l’anàlisi recent de 34 masses d’aigües (d’un total de 51 punts de mostreig) permet tenir ara un primer diagnòstic de la salut d’aquests ecosistemes. Per valorar-ne l’estat s’ha tingut en consideració tant la presència d’invertebrats com un altre indicador de conservació general (en el qual es van valorar aspectes com la morfologia, l’estructura, si hi ha infraestructures, les alteracions que han patit ola presència de plantes autòctones o d’espècies invasores).

Les aigües als aiguamolls de l’Alt Empordà (un dels principals punts de refugi i cria d’ocells) no superen
aquesta prova. La situació és precària a l’estany de Vilaüt i la bassa de Rodona, i és catalogada com a deficient a l’estany de Palau de Baix o a l’estany del Tec. La resta es troben en un estat generalment mediocre (no aproven per poc). És el cas de l’estany d’En Túries, les llacunes de la Rogera. la Llarga, la Massona, el Cortalet o els meandres del Fluvià.

Els aiguamolls en més bon estat -i que aproven, per tant, aquest examensón els del Mas Margall, el Riu Vell i les basses d’en Broc-Aiguamoixos de la Deu Vella i de Can Jordà.

Al Delta del Llobregat, per la seva banda, la zona en més mala situació és l’estany de la Murtra; el panorama és deficient a l’àmplia zona del Remolarles Filipines-la Vidala i la Margola, mentre que està a punt d’aprovar però no hi arriba Ca l’Arana, Cal Tet, l’estany de la Ricarda, la Roberta i la riera de Sant Climent.

En aquest programa s’ha visitat un total de 34 zones humides, tot i que en vuit no es van trobar làmines d’aigua (sobretot al massís de les Alberes), bàsicament a causa que són estanys temporals. ¿Aquests controls han de servir per recuperar progressivament l’estat d’aquestes zones d’interès ambiental i social”, diuen els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua. Una vegada determinat el seu estat, s’establiran les mesures de protecció i millora, en col·laboració amb les altres administracions competents. El pla de gestió i el programa de mesures preveu una inversió d’un milió d’euros per part de l’Agència de l’Aigua.«

Font: La Vanguardia