«El què ha passat i passa a Osona amb l’aigua és un robatori al bé comú: el principal sector responsable de la contaminació dels aqüífers acumula guanys i favors públics»

UN. El passat mes d’agost el president del Consell Comarcal d’Osona declarava:
“És per projectes com aquest que els Consells Comarcals tenen sentit” (www.el9nou.cat, 7-8-14). Aquesta frase es referia al projecte de portada d’aigua al Voltreganès provinent de la nova potabilitzadora d’Osona nord, que capta aigua del Ter aprop de Torelló.

DOS. Es calcula que el volum d’aigua contaminada dels aqüífers d’Osona és equivalent a la capacitat del pantà de Sau. Antigament, aquests aqüífers eren la font de captació d’aigua potable de la majoria de pobles d’Osona, cada localitat tenia els seus pous. La progressiva contaminació per nitrats dels aqüífers ha suposat el seu parcial i progressiu abandonament i ha calgut anar connectant la xarxa municipal de cada vegada més pobles a captacions d’aigües superficials i portades d’aigua, bàsicament provinents del riu Ter. L’aigua del qual és circulant i ve de riu amunt: lliure de nitrats.

TRES. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, uns 24,2 milions d’euros és el cost previst de les obres pendents i les executades en potabilitzadores i portades d’aigua a tot Osona. D’aquests 24,2 milions d’euros una part s’assumirà des de diferents nivells de l’administració (és a dir, entre totes i tots) i una altra repercutirà en la factura de l’aigua perquè ho paguin els usuaris (és a dir, entre totes i tots).

Però correm la cortina d’aquesta història… d’èxit o fracàs? Al llarg dels darrers 30 anys s’ha consolidat a la nostra comarca un sector agroalimentari potent, assentat sobre les bases de la intensificació, concentració i reconversió del sector ramader -sobretot porcí- dedicat a produir grans quantitats de carn barata destinada a l’exportació.

Els pagesos estan contra les cordes, el sector està en mans de grans industrials que amplien granges, compren finques i obtenen permisos, quan abans pels petits productors tot eren dificultats. D’aquesta sembrada està clar qui en recollirà els guanys.

Veient el contrast entre els beneficis que es generen i la situació de treball del sector (sobretot en escorxadors i sales de desfer), les pèssimes condicions en què viuen molts animals -aquest any adaptant-nos a corre-cuita a les mesures europees obligatòries de benestar animal-, les conseqüències sobre el medi i la manca d’alternatives a curt termini, no podríem dir que som esclaus de la carn?

Mentrestant i fins l’any 2009 el Consell Comarcal va tenir competències en els Plans de Purins, que actualment ja no posseeix, ja que recauen directament al Departament d’Agricultura (còmplice i promotor del model ramader intensiu i exportador). En canvi, entre les seves competències sí que hi ha la gestió del servei en alta de l’abastament supramunicipal d’aigua, tasca a la qual, val a dir, que s’hi ha dedicat en cos i ànima.

La portada d’aigua al Voltreganès -amb la qual començava aquest article- és paral·lela a la necessitat d’assegurar l’aprovisionament d’aigua a diferents parts d’Osona i el Lluçanès. Els darrers anys s’ha construït la xarxa d’aigua d’Osona sud, la dels pous de Vilaseca al Lluçanès, i actualment es troba en construcció la xarxa d’aigua d’Osona nord. Sense anar més lluny, aquest mateix estiu s’ha aprovat amb polèmica el Pla d’abastament d’aigua del Lluçanès est, que connecta més municipis als pous de Vilaseca (a Sant Bartomeu del Grau). Una polèmica ocasionada perquè aquesta portada d’aigua no només està relacionada amb els consums domèstics, sinó també amb les ampliacions de granges de porcs i el seu elevat consum d’aigua.

En qualsevol cas, diferents conduccions i canonades travessen, i més que en travessaran, el territori. El finançament públic i privat de les obres necessàries de tota aquesta infraestructura de l’aigua obre les portes a la privatització de la gestió de l’aigua amb dilatades concessions.

El que ha passat i passa a Osona amb l’aigua és un robatori al bé comú. El principal sector responsable de la contaminació dels aqüífers acumula guanys i favors públics:  no només no paga per contaminar ni participa dels costos de les infraestructures de l’aigua, sinó que a més li aplanem el camí construint i desdoblant carreteres. Fins fa poc, li pagàvem primes públiques per cremar gas a les plantes de tractament de purins (permetent fer encabir més bestiar sense les terres pertinents), i és destinatari de fons europeus. Un sector així ni és competitiu, ni és desitjable.

La gran indústria s’ha fet amb el control del sector agroalimentari-ramader i de la seva cadena de valor. Ara el sector està en mans dels més grans, però d’aquí un temps quan exploti la bombolla del porc (com al seu dia va passar amb el tèxtil o la construcció), no quedaran ni aquests, ja que si poden marxaran a produir on els surti més barat. Caldrà anar pensant i assajant alternatives.

Mentrestant, veient com l’administració legitima els guanys i el poder d’un sector, em pregunto si és per projectes com aquests que els Consells Comarcals tenen sentit.

Autor: Sergi Solà, membre del Grup de Defensa del Ter.

Font: Naciódigital.cat