Edurne Bagué*

Aquests mesos, la ciutat de Terrassa viu una conjuntura important entorn de l’aigua en un moment  on aquest tema té gran transcendència política i social, ja que a finals de l’any en curs acaba el contracte de concessió que l’ajuntament d’aquesta ciutat té amb la companyia Mina Pública  d’Aigües de Terrassa S.A., per això en un dia com avui, dia internacional de l’aigua, val la pena  aturar – se i dedicar unes línies al tema de la municipalització i la gestió del servei d’aigua a les  ciutats, per tal d’entendre la importància que comporta la participació de la ciutadania en un punt  d’inflexió com l’actual, en el qual hi ha la possibilitat, de recuperar la gestió 100% pública d’aquest  element vital per l a vida, tant humana com dels ecosistemes, amb criteris de sostenibilitat  ambiental i social.

Municipalitzar en temps globals

Si la literatura de les Ciències Socials de la dècada dels 2000 es centrava en els efectes de la  globalització i el seu perill ho mogeneïtzador, entrats en la segona dècada del segle XXI, les anàlisis  es centren en els efectes de la globalització i posen de relleu, que aquest fenomen ha estat un punt  d’inflexió en termes d’estructura i els seus efectes en l’economia i les relacions s ocials, però  aquests efectes comporten, almenys dues grans tendències: d’una banda, agafen formes locals o  particulars en les diferents parts del món, i per l’altra, una tendència equidistant d’arrelament.

Diversos autors com Harvey, Sennet o Escobar, apu nten que el model de la globalització, es  caracteritza per promoure relacions on espai – temps trenquen les formes estipulades, donant lloc a  la simultaneïtat d’escales  – econòmiques, socials, polítiques i geogràfiques. Les noves tecnologies  han afavorit les  relacions simultànies en llocs situats a les antípodes els uns dels altres, on la  linealitat del temps i l’espai es perden. Traduint en exemples quotidians, això seria, principalment  una economia de mercat deslocalitzada, que opera en diferents escales, i  l’augment de les  operacions econòmiques transnacionals. Aquest model de virtualitat i excés de velocitat, com  també apunta Díaz – Polanco, no permet la construcció de relacions profundes  – entre les persones,  però tampoc amb l’espai. Polanco parla de les ide ntificacions, coincidint amb Harvey. Les identitats  són fruit del temps. Per tant, el model global, és aquell que afavoreix i promou una economia  basada en la deslocalització i la concentració dels capitals, i també dels espais de preses de  decisions, cada vegada més allunyats i abstractes i on els objectius a assolir, també són abstractes i  allunyats, deixant la ciutadania, les persones i les societats immerses en una espècie de societat  poc material i veloç.

En el cas de l’aigua, aquest marc ha comportat situacions de monopoli, on grans empreses  transnacionals, autèntics lobbys de poder, tenen el control de la gestió i l’accés, i en alguns casos,  de la propietat d’aquest element, en diferents parts del món. No entrarem aquí a descriure la  complexitat de  l’entramat normatiu i de discurs que permet i afavoreix aquest fet, però sí en els  efectes que produeix, i que ens encamina vers el tema que ens ocupa. Per tant, observem, que la  resposta d’aquestes pressions de la globalització, ens porten al segon efecte que comentàvem:  l’arrelament, la construcció del territori, la recuperació de la sobirania, entesa com el dret a decidir  sobre el propi entorn en tant que afecta de forma directa les vides de les persones. Així doncs, ens  trobem front la realitat de que c om efecte de la tendència neoliberal, descrita per Harvey o  Sennet, com desarreladora, que impedeix la materialitat o la construcció de comunitat, és a dir,  l’establiment de vincles, sorgeix la cerca de la creació d’espais de solidaritat i construcció de  r elacions palpables, reals i materials, un interès en la construcció del bé comú, que es regeix pels  principis de la cura, el respecte i el quefer col·lectiu, com l’única manera d’aconseguir entorns  socials i ecològics que permetin vides de qualitat.

Sobre aquests efectes en la literatura i els imaginaris col·lectius tenim els referents molt coneguts  de les lluites dels pobles indígenes en la defensa del territori, la construcció de territori i sobirania  popular basada en els coneixements i formes d’organit zació social locals. D’aquestes lluites contra  l’economia extractivista de l’aigua i els recursos fòssils com petroli o gas, sorgeix tot el referent que  es coneix com la re – territorialitat o territorialitat. Ara bé, com dèiem, les formes de construcció de  realitat agafen formes diverses, i directament vinculades a cada lloc. En el cas de Catalunya, i com  resposta als efectes d’aquest context neoliberal, l’arrelament agafa forma de municipalització. En  un context com el nostre, els municipis simbolitzen la p art de l’entramat institucional més concreta  i propera a la ciutadania, i per tant, aconseguir un municipi que es regeixi de principis d’equitat  social, és el marc que garanteix, en primera instància, els drets i les condicions mínimes per dur a  terme una  vida on els drets socials i els drets humans siguin una realitat.

En aquest context hem d’entendre l’onada municipalitzadora en la qual estem immerses. En el cas  de l’aigua, implica que les decisions, sobre els talls, sobre les prioritats, sobre com s’es tipulen les  despeses i el manteniment per l’exercici d’aquest dret fonamental passa per un control públic  d’aquest fluid, ja que permetria la construcció d’un marc que fomenti la recuperació dels vincles  locals amb l’aigua, amb la finalitat d’una gestió ba sada en la cura dels ecosistemes com garants de  qualitat de vida per les generacions futures.

Els orígens del servei d’aigua urbana

El servei bàsic d’abastament municipal apareix a la segona meitat del segle XVIII a ciutats com  Londres o Paris, i s’estén de forma generalitzada a principis del segle XIX, coincidint amb l’impuls  tecnològic de la Revolució Industrial i la seva extrapolació del coneixement de l’enginyeria aplicat a  la millora dels serveis urbans. També en aquella època sorgeixen conceptes tèc nics entorn els  recursos i l’aigua per al seus usos que comencen agafar nova volada transformant les formes de  relació i concepció de l’aigua fins la data d’avui i que impliquen canvis estructurals en les formes de  gestió.

En aquest context, la implementació apareix sobretot de la mà d’empreses privades familiars que  s’encarreguen d’oferir aquest servei a les elits benestants dels entorns urbans. No és fins l’esclat de  les epidèmies de còlera, que sorgeix el que es coneix com el moviment  higienista que pr omou la  necessitat de garantir l’accés a aigua de qualitat apte per al consum humà per evitar aquesta  epidèmia i aconsegueixen que es contempli l’accés a l’aigua com un principi de dret social bàsic.  Així, el moviment  higienista genera un punt d’inflexió a partir del qual moltes ciutats decideixen  municipalitzar el servei d’abastament bàsic.

La casuística catalana és molt variada, per això és important distingir entre gestió municipal en  entorns urbans i rurals. I dins els entorns urbans també es troben g ran varietat de situacions. En  alguns municipis, la gestió, tot i l’impacte de l’ higienisme , mai es va traduir en processos de  municipalització, de la mateixa manera, a nivell d’Estat Espanyol, el període de la Dictadura  Franquista també contribueix a dot ar els processos viscuts amb diferències respecte els genèrics  europeus, com ho és el fet que gran part dels contractes de renovació de les concessions es van  produir en aquest període fent ús de les relacions de confiança entre les elits favorables al règ im,  amb concessions per períodes que van, en gran mesura, dels 50 fins els 90 anys, per tant,  extremadament llargues, afavorint la creació de xarxes clientelars i la dificultat de mecanismes de  transparència i accés a les dades.

Històricament, s’ha vist que el sector privat no vol assumir certes inversions ni certes parts del cicle  que conforma el sistema d’abastament i distribució de l’aigua a les ciutats, com ho és el  sanejament, perquè implica més inversió que rèdit econòmic. De la mateixa manera, també hi ha  dades, a nivell històric, de que l’interès pel manteniment de la xarxa és quasi nul i deficient quan la  gestió d’aquest servei ha estat en mans d’empreses privades, mostrant – nos dues coses importants:  la primera, que no és quelcom nou la falta de re sponsabilitat de les empreses en donar un servei  de qualitat, si no ans al contrari, sempre s’han regit per l’objectiu d’aconseguir el màxim benefici  amb la inversió mínima. I en segon lloc, els registres històrics posen en evidència que la gestió  concessi onada d’aquest servei, mai ha estat més econòmica i eficient, si no que ha estat més  costosa pels ciutadans i pels organismes públics. El sociòleg Esteban Castro, en un dels seus  articles, destaca que hi ha una intencionalitat en reescriure el passat per t al de justificar la  necessitat de les reformes estructurals i introduir una gestió neoliberal, o en les seves paraules,  neo – privatista, dels serveis públics. Un discurs que no podem oblidar que sorgeix amb les  propostes de l’Escola de Chicago impulsades pe r Reagan i Thatcher i que agafen volada a Europa  amb la signatura del Consens de Washington i de l’Acord General de Comerç de Serveis (AGCS),  després de la caiguda del mur de Berlin, a partir dels quals, els serveis que eren responsabilitat de  l’Estat, p assen a estar desvinculats del mateix i entren en el camp del mercat (sanitat, educació i  serveis bàsics).

Garantir els drets, fer comunitat.

Segons els diccionaris, municipalitzar és l’acció d’assignar un servei públic al municipi, per tant,  portar la  gestió o propietat d’un servei a l’ens municipal. Però què implica aquesta acció? Quin  tipus de gestió predomina actualment a Catalunya?

L’aigua a l’Estat Espanyol, com en molts d’altres, és propietat de l’Estat, des de les primeres  constitucions redacta des durant el segle XIX, i el que es licita són les concessions per la gestió dels  diferents usos i àmbits, en alta, en baixa, usos agrícoles, etc. Això implica en última instància, quan  hi ha deficiències en la gestió, en els usos, els controls de qualita t, i d’altres aspectes que puguin  sorgir, que la responsabilitat recau sobre les institucions públiques. Dit d’una altra manera, quan  les empreses concessionàries no compleixen amb els criteris d’una bona gestió, la responsabilitat  recau sobre els ens públ ics, tot i que aquests en la majoria dels casos, quan concessionen els  serveis a empreses privades, perden,  de facto , qualsevol accés a les dades que li permeten  l’exercici de l’autoritat, en una relació de desigualtat exacerbada.

Això ens porta a plante jar la gravetat que suposa no tenir accés a dades fonamentals,  imprescindibles i que haurien de ser d’abast públic,  entorn la gestió del servei com les inversions  en el manteniment de la xarxa, en els preus del cost de portar l’aigua des de punt de captaci ó per  la seva posterior distribució, el procés de potabilització, l’energia del bombeig, que són la base per  un ajust del preu, que hauria de ser pagat en concepte de taxes i no de tarifa.

Com dèiem, un efecte del marc de context global en termes d’aigua és la deslocalització, en l’àmbit  municipal, tot i la varietat de noms existent, AGBAR és la que ostenta quasi la totalitat de les  concessions per operar el servei d’abastament municipal, per tant, en termes reals, la gestió d’un  element bàsic, està en ma ns de grans poders econòmics de concentració de capitals però de  deslocalització dels beneficis i dels objectius, en una economia d’escala on s’acaben controlant tots  els nivells d’accés a l’aigua, amb les afectacions socials i ecològiques associades a aqu est model.  Per això és important, una recuperació localitzada i pública, vinculada a les persones. No podem  oblidar que actualment, a Catalunya, el 81% de la població està en municipis on la gestió de l’aigua  està en mans de fórmula mixta o privada. Davant aquesta situació, és imprescindible que l’ens  municipal tingui informació referent a l’estat del manteniment de la xarxa de distribució, accés als  costos reals de portar l’aigua i la seva distribució, a partir dels quals es poden establir preus  socialmen t justos, rigorosos amb el cost real i tenint present la ciutadania, en aquest sentit, la  recuperació de la gestió pública és important perquè permet crear escenaris per garantir el  compliment dels drets fonamentals.

Castro, exposa que, en el marc actual de gestió concessionda dins un espai més ampli, on l’aigua és  l’element que mou un dels mercats més importants, l’objectiu de la gestió del servei d’aigua ha  deixat de ser l’abastament i el bon servei, per passar a ser, la subsistència i els beneficis eco nòmics  de les empreses encarregades de la seva gestió. Beneficis extrets de l’àmbit públic per la seva  acumulació en mans dels privats, limitant, per no dir impossibilitant, una redistribució justa entre  la ciutadania que podria afavorir les condicions d’a ccés.

Aquest fet ens porta a tenir present un altre element de vital importància que distingeix la gestió  pública de la de la fórmula partenariat públic – privat (mixta), i és el tipus de relació que s’estableix  que comporta l’existència o l’absència de dre ts de la ciutadania. En un model de gestió  concessionada a una empresa en fórmula mixta o privada, la relació s’estableix en termes de  servei – client, mentre que en un model de gestió pública, aquesta relació és en termes d’ens  públic – ciutadania. Aquest el ement és de vital transcendència ja que en un model institució – ciutadania, hi ha (o hauria d’haver) vincles de reciprocitat entre ambdós grups, doncs en principi,  l’ens públic, és el vessant polític de la gestió social, de la societat, i per tant, emana d’ ella. En  aquest sentit, la ciutadania, existeix com subjecte de dret i per tant, està legitimada per vetllar,  reclamar, incidir o fins i tot participar en les preses de decisions entorn les formes de gestió. D’altra  banda, en la situació actual, la relació és empresa – ens públic, en una relació comercial, on  l’empresa privada és proveïdora d’un servei i la ciutadania només existeix en tant que client – consumidor. És des d’aquest model actual que s’estipulen els criteris propis de serveis no vitals, on  si no e s paga, es procedeix al tall de subministrament, vulnerant un dret fonamental com ho és de  l’accés a l’aigua.

Un altre aspecte que es important, i que es relaciona amb la gestió pública, és la referent a la  qualitat de l’aigua i principalment que, en tant que institució pública, en principi es regiria per  criteris de servei públic i no empresarials. Ara bé, una gestió pública, pel fet de ser – ho no implica  fórmules de transparència real vers la ciutadania que continua abocada a la dependència de la  voluntat de l’ens d’informar.

El debat sobre la gestió de l’aigua, no és de dicotomies públic o privat, sinó que és més complex.  També té un pes important la presència de la ciutadania en les preses de decisions, doncs,  històricament s’ha vist  – i hem pogut compr ovar – que els ens públics, per si sols, no sempre tenen  present les persones com els seus objectius principals i en canvi, trobem experiències aquí  Catalunya que són privades, però més participatives com és el cas d’Olesa de Montserrat, que el  servei d’aig ua està concessionat a una cooperativa dels habitants del poble. Per això, el debat  inclou l’element del control per part de la ciutadania. O dit d’altra manera, un nou model hauria de  contemplar tres grans eixos: ecològic, públic i més democràtic i partic ipatiu. Això ens porta a  reflexionar sobre la necessitat de buscar i trobar fórmules que garanteixin que el ciutadà/ana és un  actor, un agent actiu, un subjecte de ple dret i l’objectiu principal del servei. I no és feina fàcil, però  és una feina necessàri a, tant per la situació actual, hereva d’aquesta falta de presència històrica en  un aspecte tan important per les vides de les persones, com ho és l’aigua, com pels sistemes  ecològics que proporcionen aquest element vital, per garantir les condicions que a favoreixin la  seva resiliència, és a dir, que permetin la recuperació que permet la renovació dels recursos.

Els contractes de concessió acostumen a tenir clàusules desproporcionades de penalització davant  la seva rescissió, no cal anar massa lluny per re cordar un cas recent com el del projecte Castor a la  costa sud de Tarragona. En el cas dels ajuntaments, els preus abusius de la penalització, fan quasi  impossible que es pugui fer front, per això és important aprofitar quan els contractes acaben.  L’object iu és  evitar endeutar l’ajuntament, en tant que no es rescindeix el contracte, si no que  aquest acaba, i no hi ha ni penalització ni la obligació de convocar nou concurs per la concessió.  Ara bé, les empreses concessionàries, busquen no perdre mai i empren fórmules per al xantatge als  ens públics  – que sobretot en àmbit municipal, moltes vegades veuen que el poder institucional, els  recursos dels quals disposen, estan molt per sota d’aquestes grans empreses multinacionals, com  AGBAR – , reclamant com va public ar Mina de Terrassa en el Diari de Terrassa, el passat 11 de març,  60 milions euros, com la quantitat que calculen, segons criteris d’estimació amb els quals fan  valorar el Fons de Comerç de la Companyia Mina, és a dir, els beneficis no gaudits a futur, qu e  l’empresa considera que deixarà de tenir.

Unes últimes paraules

Tot i els nombrosos avantatges de la gestió pública, no hem d’oblidar, que aquesta no és més  democràtica  per se , el que permet és crear i introduir mecanismes que es tradueixin en un model  de gestió més democràtic, pel destacat unes línies amunt, en tant que la relació que s’estableix,  des de la concepció pública és d’institució – ciutadania. Per tant municipalitzar és important perquè  obre la porta a la democratització i per tant a pensar  com es vol que sigui la gestió de l’aigua en  l’àmbit municipal i quin paper vol o es creu que hauria de tenir la ciutadania.  A mode de conclusió, atesa la situació, el debat públic sobre la matèria és necessari i  impostergable, en el qual s’ha de pensar, des de la ciutadania, quin model de gestió d’aigua es vol i  com s’hi vol ser en tant que part implicada, per això en aquests anys on finalitzen contractes a  diverses poblacions catalanes, cal formar – hi part i ser veu activa en els diferents processos ober ts,  ja que no es tracta només d’aigua, si no de (re) pensar en mans de qui han d’estar els aspectes dels  quals en depèn el Dret Humà a la vida digna, i les pròpies vides en el quefer quotidià. Dit d’una  altra manera, el debat sobre qui, com i segons quins  criteris s’ha de gestionar l’aigua, vol dir,  prendre part en decidir sobre com i qui gestiona la vida.

*Antropòloga, doctoranda CIESAS, especialitat agua, societat i cultura, membre de la Taula de  l’Aigua, d’AeV i EMBAT

Font: Malarrassa