L’ACA planifica a l’avançada el dèficit hídric de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB)

La garantia d’abastament està assegurada amb mesures més locals, barates i sostenibles,
una opció que no interessa a les grans empreses i que l’ACA no s’atreveix a defensar

Aigua és Vida ha presentat el tercer plec d’al·legacions en període d’exposició pública del Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (PGCFC), l’instrument que planifica les mesures que cal executar per aconseguir el bon estat dels ecosistemes aquàtics i garantir l’abastament d’aigua per als diversos usuaris. Aquest Pla de Gestió, que dirigirà la política de l’aigua durant el període 2016-2021, s’ha basat en la revisió del Pla vigent (2010-2015), d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua.
Aquest tercer plec d’al·legacions focalitza el seu interès en la garantia d’abastament de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), la qualitat de les aigües, el Pla econòmic financer que l’acompanya i la necessitat d’ampliar les Reserves Naturals Fluvials a Catalunya(ecosistemes aquàtics a preservar amb pràcticament cap alteració humana).

Les dades a partir de les quals s’efectua el balanç hídric són molt millorables.

Al nostre entendre, el balanç hídric efectuat parteix de premisses millorables i té com a finalitat determinar a l’avançada un dèficit hídric. Aquest Pla determina que la RMB pateix a hores d’ara d’un dèficit hídric de 2 m3/s. Dada que coincideix amb una de les noves aportacions que poden activar-se però que incomprensiblement el Pla no recull. Ens referim a la portada aigües amunt del Llobregat, a l’alçada de l’assut de Molins de Rei, de l’efluent del tractament terciari de la depuradora del Prat. Una actuació acabada i que el Departament de Salut va determinar que la seva aigua, una vegada retornada al Llobregat i potabilitzada a Sant Joan Despí, era bona per al consum humà tal i com es comprovà durant el període de sequera dels anys 2007-2008.

Entenem que el fet de traslladar la solució i el finançament al Plan Hidrològic Nacional no amaga altra cosa que satisfer els objectius de negoci de multinacionals de l’aigua i constructores per a la justificació d’un transvasament d’aigües des de la Conca de l’Ebre, el Segre o el Roine. Cal recordar que a hores d’ara només el Consejo de Ministros del Estado español pot autoritzar el transvasament a Barcelona des d’una conca externa a l’àmbit del districte de conca fluvial de Catalunya (el que abans s’anomenava Conques Internes)..
També qüestionem que els escenaris hídrics d’aquesta revisió del Pla parteixi de forquilles que van de l’any 1940 al 2008. Posem molt en qüestió que la Generalitat de Catalunya amb tots els seus serveis no hagi estat capaç de verificar pluviometries i cabals generats des del 2008 al 2015, anys on s’han patit estius profundament secs i que els científics relacionen amb els impactes del canvi climàtic.

Les mesures a implementar han de gestionar la demanda i han de ser multidisciplinars

La gran reserva d’aigua a Catalunya són els aqüífers. Tanmateix, aquest pla no contempla suficients mesures per a recuperar-los, invertir la tendència de la seva contaminació i així poder-los convertir en reserves estratègiques. És ben cert que la ciutadania de la RMB de Barcelona ha fet grans esforços per a estalviar aigua. Tanmateix, considerem que encara hi ha un gran marge d’estalvi si analitzem les dades de consum per poblacions. La mitjana de consum domiciliari a Santa Coloma de Gramenet, per exemple, és de 84/litres/persona/dia i a Sant Cugat del Vallès superen els 150 litres/persona/dia. Considerem que una mesura d’estalvi seria la implantació de tarifes més progressives on els més consumidors,

El pla econòmic financer

El pressupost d’aquest Pla suposa una reducció del 85% respecte l’aprovat en l’anterior Pla de Gestió (2010) : a penes si destina 900 i escaig milions. Per dissort, només un 10% d’aquest pressupost es dedicarà a mesures per al bon estat dels ecosistemes aquàtics. A la millora de les nostres reserves naturals fluvials només s’hi dediquen 33 milions i el govern prohibeix a l’ACA implantar una taxa al sector porcí, responsable de la contaminació dels nostres aqüífers per nitrats. Tampoc es contemplen noves fonts de finançament que penalitzin la contaminació, molt al contrari es subvencionen aquestes empreses. Un exemple evident és a les mines de potassa a les conques del Cardener i del Llobregat, on l’ACA ha hagut d’invertir més de 300 milions d’euros per a poder potabilitzar les aigües salinitzades per l’empresa israeliana Iberpotash. La Unió europea té obert un expedient i diversos tribunals estatals i catalans han sentenciat contra aquesta industria minera, l’ACA ha de pagar més de 25 millions d’euros per a la construcció d’una canonada de salmorres per a poder transportar (de forma molt deficitària) el residu que aquesta indústria produeix fins al mar. Tot i que, l’empresa té declarats uns beneficis de més del 22% sobre 500 milions d’euros els darrers cinc anys. La premissa contemplada a la Directiva Marc d’Aigua de “Qui contamina paga” es modifica per “Qui contamina el subvencionem”.

Tot plegat, s’agreuja quan analitzem que es pressuposten 257 milions d’euros per a la garantia d’abastament per transferir les solucions a l’Estat, mentre que no es contemplen possibles noves fonts d’aigua, com pot ser la recuperació d’aigües depurades, l’aprofitament de pluvials, etc, amb només 6 milions d’Euros.

Per tot plegat, exigim a la Agència Catalana de l’Aigua que revisi tot el Pla econòmic i financer, determini solucions per al suposat dèficit amb mesures compreses en les nocions més bàsiques de la Nova Cultura de l’Aigua i no posi per endavant els interessos dels lobbys econòmics per sobre del medi aquàtic i la població en general.